Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar

Aspàsia de Milet/Aspasia de Mileto

ASPÀSIA DE MILET  Milet, aprox. 470 aC – Atenes, aprox. 410 aC.

Nascuda a Milet, ciutat comercial de la costa occidental d’Àsia Menor, estretament lligada a Atenes i famosa per la seva escola de filosofia -Tales, Anaximandre, Anaxímenes-, s’ignoren les raons per les quals Aspàsia es va traslladar a la capital de Grècia. Filla d’Axíoc, va ser mestra de retòrica i la segona dona de Pèricles des del 445-450 aC. fins a la mort d’aquest, el 429 aC. De la seva unió va néixer Pèricles II. A la mort de Pèricles es va casar amb Lisicles, un venedor de béns que es va dedicar durant un temps a la política i que ella va convertir en un excel·lent orador, del qual va tenir un fill: Poristes. Aspàsia tingué el perfil dels sofistes, personatges que protagonitzaren un moviment d’il·lustració i divulgació del coneixement a la Grècia de la segona meitat del s.V aC: era estrangera, mestra de retòrica, va ser processada -acusada per Hermip-  i jutjada per impietat i llibertinatge. Precisament per la seva qualitat d’estrangera, Aspàsia no estava sotmesa a normes tan rígides ni a un control social tan fort com les ateneses. Plutarc afirmà que molts ciutadans portaven a les seves dones que escoltessin les lliçons d’Aspàsia, ja que era una gran educadora -com Safo, Andròmeda i Gorgo-, encara que la comèdia l’associa amb una mestra d’heteres. L’hetairisme era una mena de prostitució de luxe, semblant a les gheises japoneses i a les cortesanes del Renaixement. S’ha de tenir en compte, però, que la comèdia ridiculitzava i es burlava de totes aquelles dones que escapaven al paper assignat per la societat del seu temps d’esposa i mare. Aspàsia seria alhora una exemplar esposa i una hetera. Només sota aquesta última consideració, i no com a mestressa de casa, podria gaudir de certa llibertat i accedir als cercles culturals masculins de la societat d’Atenes.  Molts testimonis insisteixen en la seva dedicació a la filosofia, encara que no ens ha arribat cap obra seva. Tenim notícia que va ser mestra de retòrica i de filosofia dels seus dos marits: Pèricles i Lisicles. Entre els seus alumnes destaca Sòcrates, del qual, a més a més, va ser consellera sentimental. Plató ens diu en el Menexen que Sòcrates va aprendre amb ella els temes polítics. Se li atribueixen els epitafis de Menexen i de Tucídides i el mètode de la inducció arran d’una famosa conversa amb Xenofont i la seva dona, que fa pensar en l’estil agut i sorprenent dels posteriors diàlegs socràtics. Alguns historiadors han trobat relacions teòriques entre els esmentats epitafis i les idees polítiques de Protàgoras, el sofista d’Abdera, de qui sembla va ser alumna. També es relaciona el seu procés d’impietat amb la seva amistat i les seves simpaties per les idees d’Anaxàgoras. Tot i que els enemics de Pèricles no van gosar atacar obertament Aspàsia fins després dels primers fracassos de la guerra del Peloponès, Aspàsia va ser absolta del procés gràcies a l’apassionada intervenció del seu marit qui “aconseguí el seu perdó a força d’implorar als jutges i de vessar llàgrimes durant el procés”. Els seus contemporanis veien en ella una reencarnació de la llegendària Targèlia, és a dir, una dona d’estat capaç de governar. Famosa per la seva bellesa i saviesa, és possible que Aspàsia de Milet generés al voltant del cercle de Pèricles un moviment d’emancipació femenina reivindicatiu d’educació i participació cultural, que es veuria reflectit en obres de la comèdia com Lisístrata i Les Assembleistes d’Aristòfanes o en Medea d’Eurípides.

Text procedent de Les dones i les filosofies. Gènere i pensament occidental, de Conxa Llinàs, Anna Masó i M. José Sánchez. Diputació de Barcelona, 2002.

ASPASIA DE MILETO Mileto, aprox. 470 a.C.-Atenas, aprox. 410 a.C.

Nacida en Mileto, ciudad comercial de la costa occidental de Asia Menor, estrechamente ligada a Atenas y famosa por su escuela de filosofía- Tales, Anaximandro, Anaxímenes-, se ignoran las razones por las que se trasladó a la capital de Grecia. Hija de Axíoco, fue maestra de retórica y la segunda mujer de Pericles desde el 445-450 a. C. hasta la muerte de éste, el 429 a. C. De su unión nació Pericles II. Después de la muerte de Pericles se casó con Lisicles, un vendedor de corderos que se dedicó durante un tiempo a la política y que ella convirtió en un excelente orador. Tuvo un hijo con él: Poristes. Aspasia tenía el perfil de los sofistas, personajes que protagonizaron un movimiento de ilustración y divulgación del conocimiento en la Grecia de la segunda mitad del s.V a.C.: extranjera, maestra de retórica, fue procesada -acusada por Hermipo- y juzgada por impiedad y libertinaje.
Precisamente por su calidad de extranjera, Aspasia no estaba sometida a normas tan rígidas ni a un control social tan fuerte como las atenienses. Plutarco afirmó que muchos ciudadanos llevaban a sus mujeres a que escucharan las lecciones de Aspasia, puesto que era una gran educadora -como Safo, Andrómeda y Gorgo-, aunque la comedia la asocia con una maestra de hetairas. El hetairismo era un tipo de prostitución de lujo, parecido a las gheisas de Japón y a las cortesanas del Renacimiento. Sin embargo, se ha de tener en cuenta que la comedia ridiculizaba y se burlaba de todas las mujeres que escapaban al papel asignado por la sociedad de su tiempo de esposa y madre. Aspasia sería a la vez una buena esposa y una hetaira. Solo bajo esta última consideración, y no como ama de casa, podría disfrutar de cierta libertad y acceder a los círculos culturales masculinos de Atenas.
Muchos testimonios insisten en su dedicación a la filosofía, aunque no nos ha llegado ninguna obra suya. Tenemos noticia que fue maestra de retórica y de filosofía de sus dos maridos: Pericles y Lisicles. Entre sus alumnos destaca Sócrates, del cual, además, fue consejera sentimental. Platón nos dice en el Menexeno que Sócrates aprendió con ella los temas políticos.
Se le atribuyen los epitafios de Menexeno y de Tucídides, y el método de la inducción a raíz de una famosa conversación con Jenofonte y su mujer, que nos recuerda el estilo agudo y sorprendente de los posteriores diálogos socráticos.
Algunos historiadores han encontrado relaciones teóricas entre los epitafios y las ideas políticas de Protágoras, el sofista de Abdera, de quien parece que fue alumna. También se relaciona su proceso con su amistad y sus simpatías por las ideas de Anaxàgoras. A pesar de que los enemigos de Pericles no se atrevieron a atacarla abiertamente hasta después de los primeros fracasos de la guerra del Peloponeso, Aspasia fue absuelta gracias a la apasionada intervención de su marido quien “consiguió su perdón a base de implorar a los jueces y de derramar lágrimas durante el proceso”.
Sus contemporáneos veían en ella una reencarnación de la legendaria Targelia, es decir, a una mujer de estado capaz de gobernar. Famosa por su belleza y sabiduría, es posible que Aspasia generara alrededor del círculo de Pericles un movimiento de emancipación femenina reivindicativo de educación y participación cultural, que se vería reflejado en obras de la comedia como Lisístrata y Las Asambleistas de Aristófanes o en Medea de Eurípides.

Texto procedente de Les dones i les filosofies. Gènere i pensament occidental, de Conxa Llinàs, Anna Masó i M. José Sánchez. Diputació de Barcelona, 2002.

Aspàsia ensenyant a ballar a Sòcrates

Textos:

ASPÀSIA DE MILET (Milet, aprox. 470 aC – Atenes, aprox. 410 aC).(Diàleg entre Aspàsia, Xenofont i la seva dona)

Aspàsia- Digues, si us plau, esposa de Xenofont: si la teva veïna tingués algun objecte d’or millor que el que tu tens, preferiries el d’ella o el teu? -El d’ella, respongué. Aspàsia- I, si tingués algun vestit o algun altre ornament femení d’un preu més car que el que tu tens, preferiries el teu o el de la teva veïna? -El de la veïna, sens dubte. Aspàsia- Bé. Si ella tingués un espòs millor que el teu, preferires el d’ella o el teu? Aquí la dona enrogí. Llavors Aspàsia es posà a parlar amb Xenofont: Aspàsia- Si us plau, Xenofont, si el teu veí tingués un cavall millor que el teu, preferiries el teu o el d’ell? -El d’ell, respongué. Aspàsia- I si tingués una propietat millor que la teva, quina preferiries posseir? -La del veí, és a dir, la millor. Aspàsia- I si tingués una esposa millor que la teva, preferiries la d’ell o la teva? Davant d’aquesta pregunta el mateix Xenofont també callà. Aspàsia continuà: Com que vosaltres dos no m’heu contestat a allò  que jo en concret volia escoltar, jo mateixa us diré el que ambdós esteu pensant. Doncs, tu, dona, vols tenir el millor home, i tu, Xenofont, vols tenir l’esposa més perfecta. Per tant, si no aconseguiu ser el millor home i la millor dona que existeixin en la terra, certament sempre cercareu amb gran insistència el que vosaltres considereu el millor, és a dir, tu estar casat amb la millor de les dones i ella estar casada amb el millor dels homes.

Esquines Socràtic, en Ciceró, Sobre la invenció, I, 31, 51 (traduïm al català de  Solana Dueso,  José,  Aspasia de Mileto. Testimonios y discursos. Barcelona,  Ed. Anthropos, 1994).

Menexen- Potser tu mateix et creus capaç de parlar, si for necessari i el consell et tries? Sòcrates- En veritat això no seria gens admirable, Menexen, que fóra capaç de parlar jo que casualment tinc una mestra en retòrica en absolut vulgar, sinó precisament la que ha format a molts i excel·lents oradors, i en particular a un que sobresurt entre els grecs, Pèricles, el fill de Xàntip. Menexen- (…) I què podries dir si fossis tu el que hagués de parlar? Sòcrates- Jo de mi mateix potser res, però precisament ahir vaig escoltar a Aspàsia que estava finalitzant un discurs fúnebre sobre aquests mateixos morts. Sentí, en efecte, el que tu dius, que els atenesos es disposaven a elegir a qui havia de parlar. Llavors, una part, la que era necessària dir, la va exposar davant meu sobre la marxa, l’altra part, que la tenia preparada amb anterioritat, suposo que de quan va escriure el discurs fúnebre que pronuncià Pèricles, reunia restes sobrants d’aquest discurs. Menexen- No podries recordar el que deia Aspàsia? Sòcrates- Si no pogués, seria certament culpable. Vaig aprendre amb ella i quasi vaig rebre pals per desmemoriat.

Plató, Menexen, 235e-236c. (traduïm al català de Solana Dueso,  José,  Aspasia de Mileto. Testimonios y discursos. Barcelona,  Ed. Anthropos, 1994).

Textos:

ASPASIA DE MILETO (Mileto, aprx. 470 a.C. – Atenas, aprx. 410 a.C.).(Diálogo entre Aspasia, Jenofonte y su mujer)

Aspasia- Dime, por favor, esposa de Jenofonte: si tu vecina tuviera algún objeto de oro mejor que los que tú tienes, ¿preferirías el de ella o el tuyo? -El de ella, respondió. Aspasia- Y, si tuviera algún vestido o algún otro adorno femenino de un precio más caro que lo que tú tienes, ¿preferirías el tuyo o el de tu vecina? -El de mi vecina, sin duda. Aspasia- Bien. Si ella tuviera un esposo mejor que el tuyo, ¿preferirías  el de ella o el tuyo? Aquí la mujer enrojeció. Entonces Aspasia se puso a hablar con Jenofonte: Aspasia- Por favor, Jenofonte, si tu vecino tuviera un caballo mejor que el tuyo, ¿preferirías el tuyo o el de él? -El de él, respondió. Aspasia- Y si tuviera una propiedad mejor que la tuya, ¿cuál preferirías poseer? -La del vecino, es decir, la mejor. Aspasia- Y si tuviera una esposa mejor que la tuya, ¿preferirías la de él o la tuya? Ante esta pregunta el mismo Jenofonte también calló. Aspasia continuó: Como vosotros dos no me habéis contestado a lo que yo en concreto quería escuchar, yo misma os diré lo que ambos estáis pensando. Pues, tú, mujer, quieres tener el mejor hombre, y tú, Jenofonte, quieres tener la esposa más perfecta. Por lo tanto, si no conseguís ser el mejor hombre y la mejor mujer que existan en la tierra, ciertamente siempre buscaréis con gran insistencia lo que vosotros consideráis lo mejor, es decir, tú estar casado con la mejor de las mujeres y ella estar casada con el mejor de los hombres.

Esquines Socrático, en Cicerón, Sobre la invención, I, 31, 51. Solana Dueso, José, Aspasia de Mileto. Testimonios y discursos. Barcelona, ​​Ed. Anthropos, 1994).

Menexeno- ¿Acaso tú mismo te crees capaz de hablar, si fuera necesario y el consejo te eligiera? Sócrates- Y es que en verdad nada admirable sería, Menexeno, que fuera capaz de hablar yo que casualmente tengo una maestra en retórica en modo alguno vulgar, sino precisamente la que ha formado a otros muchos y excelentes oradores, y en particular a uno que sobresale entre los griegos, Pericles, el hijo de Jantipo. Menexeno- (…) ¿Y qué podrías decir, si fueras tú el que tuviera que hablar?Sócrates- Yo de mí mismo tal vez nada, pero precisamente ayer escuché a Aspasia que estaba acabando un discurso fúnebre sobre estos mismos muertos. Oí, en efecto, lo que tú dices, que los atenienses se disponían a elegir al que iba a hablar. Entonces, una parte, lo que era necesario decir, la expuso ante mí sobre la marcha, para la otra, que la tenía preparada de antemano, supongo que de cuando compuso el discurso fúnebre que pronunció Pericles, juntaba restos sobrantes de ese discurso. Menexeno- ¿No podrías recordar lo que decía Aspasia? Sócrates- Si no pudiera, sería ciertamente culpable. Aprendí con ella y casi recibí palos por desmemoriado.

Platón, Menexeno, 235E-236c. Solana Dueso, José, Aspasia de Mileto. Testimonios y discursos. Barcelona, ​​Ed. Anthropos, 1994).

Anuncio publicitario
A %d blogueros les gusta esto: