Els filòsofs de la Magna Grècia/Los fiósofos de la Magna Grecia

Diap. n. 1. Mapa de la Magna Grècia. Al s. VIII aC. grecs procedents d’Eubea (especialment de Calcis i Eretria) es van instal·lar a les zones costaneres del sud d’Itàlia i van fundar Cumes, Nàpols i Zankle (més tard Messina). Posteriorment, els aqueus, grecs del Peloponès, es van instal·lar a Calàbria on van fundar Síbaris, Crotone, Taranto… Sicília, l’antiga Trinàcria o Trinacria (tres puntes o caps, per la seva forma triangular) va ser també objecte d’una intensa colonització per part dels doris: els corintis van fundar Siracusa; gents de Rodes i de Creta van fundar Gela, Agrigent i Selinunte. Al mapa podem observar la situació de ciutats tan importants per a la història de la filosofia com Vèlia, l’antiga Elea, pàtria de Parmènides i de Zenó; Crotona, centre espiritual de la Magna Grècia i focus cultural de les comunitats pitagòriques; Agrigent, l’antiga Akragas, pàtria d’Empèdocles, a l’illa de Sicília; el llegendari volcà Etna on es diu que Empèdocles es va suïcidar; Siracusa, famosa pels tres viatges que va realitzar Plató amb la intenció de portar-hi a terme el seu projecte polític, i pàtria d’Arquímedes; Lentini, l’antiga Leontinoi, ciutat natal del sofista Gòrgias.

Diap. n. 1. Mapa de la Magna Grecia. En el s. VIII a. C. griegos procedentes de Eubea (especialmente de Calcis y Eretria) se instalaron en las zonas costeras del sur de Italia y fundaron Cumas, Nápoles y Zankle (más tarde Mesina). Posteriormente, los aqueos, griegos del Peloponeso, se instalaron en Calabria donde fundaron Síbaris, Crotona, Taranto… Sicilia, la antigua Trinacria o Trinacría (tres puntas o cabos, por su forma triangular) fue también objeto de una intensa colonización por parte de los dorios: los corintios fundaron Siracusa; gentes de Rodas y de Creta fundaron Gela, Agrigento y Selinunte. En el mapa podemos observar el enclave de ciudades tan importantes para la historia de la filosofía como Velia, la antigua Elea, patria de Parménides y de Zenón; Crotona, centro espiritual de la Magna Grecia y foco cultural de las comunidades pitagóricas; Agrigento, la antigua Akragas, patria de Empédocles, en la isla de Sicilia; el legendario volcán Etna donde se dice que Empédocles se suicidó; Siracusa, famosa por los tres viajes que realizó Platón con la intención de llevar a cabo su proyecto político, y patria de Arquímedes; Lentini, la  antigua Leontinoi, ciudad natal del sofista Gorgias.

Diap. n. 2. Vista de la platja de Crotona. Al fons s’observa la ciutat. Situada a la costa jònica d’Itàlia (província de Catanzaro), va ser un dels centres intel·lectuals i religiosos més importants de la Magna Grècia. Fundada l’any 708/9 aC. pels aqueus, el seu nom fa referència a Crotó, heroi mitològic mort involuntàriament per Hèrcules.

Diap. n. 2. Vista de la playa de Crotona. Al fondo se observa la ciudad. Situada en la costa jónica de Italia (provincia de Catanzaro), fue uno de los centros intelectuales y religiosos más importantes de la Magna Grecia. Fundada en el año 708/9 a.C. por los aqueos, su nombre hace referencia a Kroton, héroe mitológico muerto involuntariamente por Hércules.

Diap. n. 3 .Vista aèria del centre històric de Crotona. Crotona és actualment una ciutat moderna de 60.000 habitants, amb indústria química i metal·lúrgica. Posseeix també un important port comercial i turístic.

Diap. n. 3 .Vista aérea del centro histórico de Crotona. Crotona es actualmente una ciudad moderna de 60.000 habitantes, con industria química y metalúrgica.  Posee también un importante puerto comercial y turístico.

Diap. n. 4. La plaça Pitàgoras. És avui dia el centre comercial de la ciutat de Crotona.

Diap. n. 4. La plaza Pitágoras. Es hoy día el centro comercial de la ciudad de Crotona.

Diap. n. 5. Bust suposadament de Pitàgoras (Museu Capitolino de Roma). Sembla que Pitàgoras, personatge que apareix envoltat de múltiples llegendes, es va establir a Crotona fugint del tirà persa Polícrates que havia ocupat Samos, pàtria del filòsof. En Crotona va ser, en paraules de Diògenes Laerci, “celebèrrim en deixebles, els quals, sent fins tres-cents, administraven els negocis públics tan noblement que la República era una veritable aristocràcia” (Diògenes Laerci, Vida dels filòsofs més il·lustres. Espasa-Calpe , Buenos Aires, 1951, pàg. 12). La seva dona Teano i la seva filla Damo també van contribuir al desenvolupament de les doctrines pitagòriques. El seu fill Tèlauges sembla que va ser mestre d’Empèdocles. Plató va visitar les comunitats pitagòriques de Tarent i Crotona en els seus viatges a Sicarusa. L’escola pitagòrica va durar fins a dinou generacions posteriors al seu fundador.

Diap. n. 5. Busto supuestamente de Pitágoras (Museo Capitolino de Roma). Parece que Pitágoras, personaje envuelto en múltiples leyendas, se estableció en Crotona huyendo del tirano persa Polícrates que había ocupado Samos, patria del filósofo. En Crotona fue, en palabras de Diógenes Laercio, “celebérrimo en discípulos, los cuales, siendo hasta trescientos, administraban los negocios públicos tan noblemente que la República era una verdadera aristocracia” (Diógenes Laercio, Vida de los filósofos más ilustres. Espasa-Calpe, Buenos Aires, 1951, pág. 12). Su mujer Teano y su hija Damo también contribuyeron al desarrollo de las doctrinas pitagóricas. Su hijo Telauges parece que fue maestro de Empédocles. Platón visitó las comunidades pitagóricas de Tarento y Crotona en sus viajes a Sicarusa. La escuela pitagórica duró hasta diecinueve generaciones posteriores a su fundador.

Diap. n. 6. Zona Capocolonne, al sud de la ciutat de Crotona. Restes de l’antic temple dòric d’Hera Lacinia: de les 48 primitives només en queda una en peu. El temple d’Hera Lacinia va ser el centre religiós més important de la Magna Grècia.

Diap. n. 6. Zona de Capocolonne, al sur de la ciudad de Crotona. Restos del antiguo templo dórico de Hera Lacinia, del que existe una sola columna de las 48 primitivas. El templo de Hera Lacinia fue el centro religioso  más importante de  la Magna Grecia.

Diap. n. 7. Zona arqueològica de Capocolonne. La importància de l’antiga Kroton es remunta a temps anteriors a la instal·lació de les comunitats pitagòriques en ella. Crotona era ja famosa per l’Escola Mèdica (Alcmeó) i per la seva Escola Atlètica (Miló), així com per la bellesa de les seves dones. Moltes d’elles van ser models d’artistes com Apel·les o Zeuxis per representar les deesses de l’Olimp (Venus, Juno, Diana …).

Diap. n. 7. Zona arqueológica de Capocolonne. La importancia de la antigua Kroton se remonta a tiempos anteriores a la instalación de las comunidades pitagóricas en ella. Crotona era ya famosa por la Escuela Médica (Alcmeón) y por su Escuela Atlética (Milón), así como por la belleza de sus mujeres. Muchas de ellas fueron modelos de artistas como Apeles o Zeusi para representar a las diosas del Olimpo (Venus, Juno, Diana…).

Diap. n. 8. Segell amb la imatge de Miló de Crotona editat amb motiu dels vuitens Jocs Olímpics celebrats a París, el 1924. Miló i Pitàgoras eren amics. Una de les versions de la mort de Pitàgoras ens diu que el filòsof va morir en un incendi provocat a casa de Miló.

Diap. n. 8. Sello con la imagen de Milón de Crotona editado con motivo de los octavos juegos Olímpicos celebrados en París, en 1924. Milón y Pitágoras eran amigos. Una de las versiones de la muerte de Pitágoras nos dice que el filósofo murió en un incendio provocado en casa de Milón.

Diap. n. 9. Reproducció del port i de l’Acròpolis de Vèlia del s. V aC., realitzada per l’arquitecte Alberto Carlo Carpiceci. Cal observar a la dreta el far i les torres de vigilància, de les que avui dia encara queden restes arqueològiques. Vèlia, l’antiga Elea (originàriament Hyele o Ele, nom que prové de la nimfa Yelea), es troba a la costa oest d’Itàlia, a la vall de Lucània (província de Basilicata). Va ser una colònia grega fundada aproximadament l’any 540 aC. pels habitants de Focea, ciutat grega d’Àsia Menor, que havia caigut en mans dels perses.

Diap. n. 9. Reproducción del puerto y de la Acrópolis de Velia del s. V a.C., realizada por el arquitecto Alberto Cario Carpiceci. Obsérvese a la derecha el faro y las torres de vigilancia, de las que hoy día aún quedan restos arqueológicos. Velia, la antigua Elea (originariamente Hyele o Ele, nombre que proviene de la ninfa Yelea), se encuentra en la costa oeste de Italia, en el valle de Lucania (provincia de Basilicata). Fue una colonia griega fundada aproximadamente el año 540 a.C. por los habitantes de Focea, ciudad griega de Asia Menor, que había caído en manos de los persas.

Diap. n. 1O. Vèlia. Actualment, al lloc de l’antiga Acròpolis, es troba aquesta torre circular del s. XIII construïda pels descendents del comte Guaimario, príncep de Salern. La torre s’eleva sobre les restes dels fonaments del temple grec erigit en honor a Atenea.

Diap. n. 1O. Velia. Actualmente, en el lugar de la antigua Acrópolis, se encuentra esta torre circular del s. XIII construida por los descendientes del conde Guaimario, príncipe de Salerno. La torre se eleva sobre los restos de los fundamentos del   templo griego erigido en honor a Atenea.

Diap. n. 11. Cap de dona, símbol de Vèlia. Es tracta d’una escultura en marbre que es troba actualment al Museu de Vèlia. La corona, adornada amb torres, evoca les torres defensives de la ciutat.

Diap. n. 11. Cabeza de mujer, símbolo de Velia. Se trata de una escultura en mármol que se encuentra actualmente en el Museo de Velia. La corona, adornada con torres, evoca las torres defensivas de la ciudad.

Diap. n. 12. Vista actual de la platja de Vèlia. Situada davant de la zona arqueològica, aquesta platja antigament no existia, ja que el mar arribava fins a les mateixes muralles de la ciutat com es pot observar comparant les diapositives n. 9 i 1O.

Diap. n. 12. Vista actual de la playa de Velia. Situada delante de la zona arqueológica, esta playa antiguamente no existía, pues el mar llegaba hasta las mismas murallas de la ciudad como se puede observar comparando las diapositivas n. 9 y 1O.

Diap. n. 13. Zona arqueològica de Vèlia. L’antiga ciutat, pàtria de Parmènides i de Zenó, tenia tres nuclis: la zona meridional, la zona septentrional i l’Acròpoli. A la fotografia observem la zona meridional, que antigament es trobava al costat del mar. A la dreta de la diapositiva es veuen restes d’una torre de vigilància del port. Al fons es troba la línia de ferrocarril i la ciutat moderna, en territori ocupat anteriorment pel mar.

Diap. n. 13. Zona arqueológica de Velia. La antigua ciudad, patria de Parménides y de Zenón, tenía tres núcleos: la zona meridional, la zona septentrional y la acrópolis. En la fotografía observamos la zona meridional, que antiguamente se encontraba junto al mar. A la derecha de la diapositiva se ven restos de una torre de vigilancia del puerto. Al fondo se encuentra la línea del ferrocarril y la ciudad moderna, en territorio ocupado anteriormente por el mar.

Diap. n. 14. Restes de la zona meridional de la ciutat. L’antiga Elea, gràcies a la seva posició geogràfica, va ser, amb els seus dos ports (un fluvial, a la desembocadura del riu Alento, i un altre marítim), un important i pròsper centre comercial d’intens trànsit amb les altres colònies de la Magna Grècia. Fins a l’any 62 dC. va ser famosa l’Escola Mèdica, hereva dels ensenyaments de Parmènides. El tipus de maons i la tècnica constructiva dels murs constitueixen una especialitat característica de la ciutat de Vèlia.

Diap. n. 14. Restos de la zona meridional de la ciudad. La antigua Elea, gracias a su posición geográfica, fue, con sus dos puertos (uno fluvial, en la desembocadura del río Alento, y otro marítimo), un importante y próspero centro comercial de intenso tráfico con las demás colonias de la Magna Grecia. Hasta el año 62 d.C. fue famosa la Escuela Médica, heredera de las enseñanzas de Parménides. El tipo de ladrillos y la técnica constructiva de los muros constituyen una especialidad característica de la ciudad de Velia.

Diap. n. 15. Bust de Parmènides (Museu de Vèlia). Metge i filòsof de l’escola eleàtica (aprox. 515-440 aC.). Descendent de família distingida, va ser governador de la ciutat i va elaborar una constitució política molt admirada en el seu temps. Se li suposa alumne de Xenòfanes, filòsof-poeta de Colofó ​​que va visitar Sicília i va escriure versos sobre Elea. També va estar associat amb Aminias, filòsof pitagòric que el va introduir en la vida contemplativa.

Diap. n. 15. Busto de Parménides (Museo de Velia). Médico y filósofo de la escuela eleática (aprox. 515-440 a.C.). Descendiente de familia distinguida, fue gobernador de la ciudad y elaboró una constitución política muy admirada en su tiempo. Se le supone alumno de Jenófanes, filósofo-poeta de Colofón que visitó Sicilia y escribió versos sobre Elea. También estuvo asociado con Aminias, filósofo pitagórico que le introdujo en la vida contemplativa.

Diap. n. 16. Bust de Zenó (Museu Vaticà). Segons alguns autors, Zenó (aprox. 490-430 aC.) era fill de Parmènides; altres el consideren fill de Teleutàgoras per naturalesa i de Parmènides per adopció. Plató, en la seva obra Parmènides parla d’ell com a favorit de Parmènides. Famós per les seves apories en defensa de les teories de Parmènides (Aquil·les i la tortuga, l’estadi, la fletxa disparada, les files en moviment …), Aristòtil el va considerar l’inventor de la dialèctica. També es va fer cèlebre en la seva lluita contra la tirania.

Diap. n. 16. Busto de Zenón (Museo Vaticano). Según algunos autores, Zenón (aprox. 490-430 a.C.) era hijo de Parménides; otros lo consideran hijo de Teleutágoras por naturaleza y de Parménides por adopción. Platón, en su obra Parménides habla de él como favorito de Parménides. Famoso por sus aporías en defensa de las teorías de Parménides (Aquiles y la tortuga, el estadio, la flecha disparada, las filas en movimiento…), Aristóteles lo consideró el inventor de la dialéctica. También se hizo célebre en su lucha contra la tiranía.

Diap. n. 17. La Via Sacra de Paestum, un carrer de traçat grec i pavimentació romana que tenia en els seus orígens 12 Kms. de longitud. Paestum, l’antiga Poseidonia (ciutat dedicada a Posidó, déu del mar), es troba a pocs quilòmetres de Vèlia (aprox. 40). Probablement les dues estaven comunicades a l’antiguitat per una via a través de les muntanyes. Paestum va ser una de les colònies gregues més puixants de l’antiguitat, com així ho reflecteix la seva zona arqueològica.

Diap.  n. 17.  La Vía Sacra de Paestum, una calle de trazado griego y pavimentación romana que tenía en sus orígenes 12 Kms. de longitud. Paestum, la antigua Poseidonia (ciudad dedicada a Poseidón, dios del mar), se encuentra a pocos kilómetros de Velia (aprox. 40). Probablemente ambas estaban comunicadas en la antigüedad por una vía  a través de las montañas. Paestum fue una de las colonias griegas más florecientes de la antigüedad, como así lo refleja su zona arqueológica.

Diap. n. 18. Paestum. La Basílica i el Temple de Neptú. La Basílica, a l’esquerra de la foto, és el temple més antic de Paestum (s. VI aC.). Construït en estil dòric arcaic, va ser anomenat la Basílica per error a la fi de la s. XVIII al confondre’l amb un edifici civil romà. És en realitat un temple grec dedicat a Hera (Giunone), deessa de la fecunditat i de la maternitat. El Temple de Neptú, a la dreta, va ser edificat al s. V aC. en estil dòric clàssic.

Diap. n. 18. Paestum. La Basílica y el Templo de Neptuno. La Basílica, a la izquierda de la foto, es el templo más antiguo de Paestum (s. VI a. C.). Construido en estilo dórico arcaico, fue llamado la Basílica por error a finales del s. XVIII al confundirlo con un edificio civil romano. Es en realidad un templo griego dedicado a Hera (Giunone), diosa de la fecundidad y de la maternidad. El Templo de Neptuno, a la derecha, fue edificado en el s. V a. C. en estilo dórico clásico.

Diap. n. 19. Pintura de la tomba del Tuffatore que es troba a Paestum. Aquesta pintura grega del s. V aC., descoberta el 1968, està considerada com un dels descobriments arqueològics més importants del s. XX. La figura del saltador de trampolí sembla representar el pas d’aquesta vida al més enllà.

Diap. n. 19. Pintura de la tumba del Tuffatore que se halla en Paestum. Esta pintura griega del s. V a. C., descubierta en 1968, está considerada como uno de los descubrimientos arqueológicos más importantes del s. XX. La figura del saltador de trampolín parece representar el paso de esta vida hacia el más allá.

Diap. n. 20. Sicília. Temple de Segesta. Situat enmig d’un paisatge de bells pujols, al nord-oest de Sicília (província de Trapani), el temple de Segesta és una mostra de la important presència grega a l’illa. És una construcció dòrica amb un peristil de 36 columnes.

Diap. n.  20. Sicilia. Templo de Segesta. Situado en medio de un paisaje de hermosas colinas, en el noroeste de Sicilia (provincia de  Trapani), el  templo de Segesta es una muestra de la importante presencia griega en la isla. Es una construcción dórica con un peristilo de 36 columnas.

Diap. n. 21. Temple de Selinunt. Situat a la costa sud-oest de Sicília, prop de Mazara, és un altre exemple de la colonització grega. La ciutat tenia vuit temples, que actualment estan molt destruïts a causa de diversos terratrèmols.

Diap. n. 21. Templo de Selinunte. Situado en la costa suroeste de Sicilia, cerca de Mazara, es otro ejemplo de la colonización griega. La ciudad tenía ocho templos, todos actualmente muy destruidos a causa de varios terremotos.

Diap. n. 22. Muralles de Gela (costa sud-est de Sicília). Gela, construïda damunt un turó paral·lel a la costa, va ser una de les grans colònies fundades pels doris. Grecs procedents de Rodes i de Creta van donar a la ciutat el nom del riu que desemboca al costat d’ella i van fortificar l’Acròpoli amb unes espectaculars muralles. Són les muralles gregues més ben conservades d’Occident, ja que van estar cobertes per una duna de més de 13 m. d’altura fins a finals de 1948. A la primera meitat del s.VI aC. gairebé tota la costa sud de Sicília estava en mans dels gelesos, que en el 582 aC. van fundar Akragas, l’actual Agrigent. En Gela va viure i va morir Èsquil (Eleusis 525 aC. Gela 456 aC.).

Diap. n. 22. Murallas de Gela (costa sureste de Sicilia). Gela, construida sobre una baja colina paralela a la costa, fue una de las grandes colonias fundadas por los dorios. Griegos procedentes de Rodas y de Creta dieron a la ciudad el nombre del río que desemboca junto a ella y fortificaron la acrópolis con unas espectaculares murallas. Estas murallas son las murallas griegas mejor conservadas de Occidente, puesto que estuvieron cubiertas por una duna de más de 13 m. de altura hasta finales de 1948. En la primera mitad del s.VI a.C. casi toda la costa sur de Sicilia estaba en manos de los geleses, que en el 582 a.C. fundaron Akragas, la actual Agrigento. En Gela vivió y murió Esquilo (Eleusis 525 a. C.- Gela 456 a.C.).

Diap. n. 23. Plànol d’Agrigent, ciutat situada al sud de Sicília. En ell observem, a la dreta, el riu Àcragas, que va donar nom a la ciutat, l’espectacular vall dels Temples i, més amunt, la ciutat moderna.

Diap. n. 23. Plano de Agrigento, ciudad situada en el sur de Sicilia. En él observamos, a la derecha, el río Akragas, que dio nombre a la ciudad, el espectacular valle de los Templos y, más arriba, la ciudad moderna.

Diap. n. 24. La Vall dels Temples a Agrigent. A la fotografia es pot veure la profusió de temples, que reflecteix l’esplendor d’una època. Empèdocles l’anomena la gran Agrigent, perquè comptava amb 800.000 habitants. I com que els veiés nedar en l’opulència, en va dir: “Els agrigentins es delecten com si haguessin de morir demà mentre que basteixen llurs cases com si haguessin de viure per sempre” (Diògenes Laerci, ob. cit., pàg. 31).

Diap. n. 24. El Valle de los Templos en Agrigento en la foto se puede apreciar la profusión de templos, que refleja el esplendor de una época. Empédocles llamó grande a Agrigento, porque contaba con 800.000 habitantes. Y como los viese nadar en la opulencia, dijo de ellos: “Los agrigentinos se deleitan como si hubieran de morir mañana mientras que edifican casas como si hubieran de vivir siempre” (Diógenes Laercio, ob. cit., pàg. 31).

Diap. n. 25. Bust hel·lenístic suposadament d’Empèdocles (Museu Arqueològic d’Atenes). Nascut a Agrigent (483/82-430 aC.), d’insigne família, sembla ser que el filòsof va contribuir a l’adveniment d’un govern democràtic per a la seva ciutat. Diògenes Laerci ens diu que va ser deixeble de Pitàgoras, però també de Xenòfanes i de Parmènides. Va ser amic de Zenó i mestre de Gòrgias. Metge, endeví, orador, miracler, xaman… la seva mort al volcà Etna forma part de la llegenda creada al voltant de la seva vida.

Diap. n. 25. Busto helenístico supuestamente de Empédocles (Museo Arqueológico de Atenas). Nacido en Agrigento (483/82-430 a. C.), de insigne familia, parece ser que el filósofo contribuyó al advenimiento de un gobierno democrático para su ciudad. Diógenes Laercio nos dice que fue discípulo de Pitágoras, pero también de Jenófanes y de Parménides. Fue amigo de Zenón y maestro de Gorgias. Médico, adivino, orador, milagrero, chamán… su muerte en el volcán Etna forma parte de la leyenda acerca de su vida.

Diap. n. 26. Restes del temple dels Dioscurs (antigament de Càstor i Pòl·lux). És el símbol de l’Agrigent clàssica. Era el més petit de tots els temples de la ciutat, però el més ric en ornaments i decoració.

Diap. n. 26. Restos del templo de los Dioscuros (antiguamente de Cástor y Pólux). Es el símbolo de la Agrigento clásica. Era el más pequeño de todos los templos de la ciudad, pero el más rico en ornamentos y decoración.

Diap. n. 27. Restes de el temple d’Hèrcules, el més antic dels temples de l’antiga Àcragas (s. VI aC.). Com en el temple de Giunone, s’han detectat aquí restes de l’incendi i saqueig dels cartaginesos.

Diap. n. 27. Restos del templo de Hércules, el más antiguo de los templos de la antigua Akragas (s. VI a. C.). Como en el templo de Giunone, se han detectado aquí restos del incendio y saqueo de los cartagineses.

Diap. n. 28. El gegant. Colossal estàtua que sobrepassava els 7,50 m. i que es troba actualment al museu Arqueològic Nacional d’Agrigent. Era una de les moltes escultures de atlants que, juntament amb columnes, sostenien el temple de Giove, avui gairebé enterament destruït. Una reproducció d’aquesta estàtua es troba, estesa a terra, en el lloc on anteriorment s’aixecava el temple.

Diap. n. 28. El gigante. Colosal estatua que sobrepasaba los 7,50 m. y que se encuentra actualmente en el museo Arqueológico Nacional de Agrigento. Era una de las muchas esculturas de atlantes que, junto con columnas, sostenían el templo de Giove, hoy casi enteramente destruido. Una reproducción de esta estatua se encuentra, tendida en el suelo, en el lugar donde se erigía el templo.

Diap. n. 29. Temple de Giunone Lacinia (s. V aC.). Atribuït erròniament a Hera Lacinia, es troba sobre el pujol de Lacini, al costat del temple de la Concòrdia. Probablement va ser destruït durant el saqueig dels cartaginesos en el 406.

Diap. n. 29. Templo de Giunone Lacinia (s. V a. C.), atribuido erróneamente a Hera Lacinia, se halla sobre la colina de Lacinia, al lado del templo  de  la Concordia.  Probablemente  fue  destruido  durante  el saqueo de los cartagineses en el 406.

Diap. n. 30. Ceràmica grega d’estil àtic, amb figures vermelles sobre fons negre, probablement del s. V aC., que es troba al museu d’Agrigent. Representa una escena de la llegenda de les amazones.

Diap. n. 30. Cerámica griega de estilo ático, con figuras rojas sobre fondo negro, probablemente del s. V a. C., que se encuentra en el museo de Agrigento.  Representa una escena de la leyenda de las amazonas.

Diap. n. 31. Temple de la Concòrdia. És el monument més ben conservat d’Agrigent. Construït en el s. V aC., va ser transformat per S. Gregori, al s. VI dC., en església cristiana.

Diap. n. 31. Templo de la Concordia. Es el monumento mejor conservado de Agrigento. Construido en el s. V a. C., fue transformado por S. Gregorio, en el s.  VI  d.  C., en iglesia cristiana.

Diap. n. 32. Temple d’Esculapi. Aquest petit temple dòric està situat a la riba de l’antic llit del riu Àcragas. És completament diferent dels altres, ja que no té columnes, sinó murs continus. A l’interior, segons deia Ciceró, hi havia una bellíssima estàtua d’Apol·lo.

Diap. n. 32. Templo de Esculapio. Este pequeño templo dórico está situado en las orillas del antiguo cauce del río Akragas. Es completamente distinto de los otros, puesto que no presenta  columnas, sino muros continuos. En el interior, según Cicerón, se encontraba una bellísima estatua de Apolo.

Diap. n. 33. Antic llit del riu Àcragas. El riu, que va donar nom a la ciutat, discorria paral·lel al mar, tot deixant a la dreta el temple dedicat a Esculapi i, més al fons, el pujol anomenat “la Vall dels Temples”. Actualment es pot resseguir el seu vell curs ja que el llit es troba recobert d’esponeroses canyes, tal i com es pot veure a la diapositiva.

Diap. n. 33. Antiguo cauce del río Akragas. El río,  que dio nombre a la ciudad, discurría paralelo al mar, dejando a la derecha el templo dedicado a Esculapio y, más al fondo, la colina llamada “el Valle de los Templos”. Actualmente se puede reseguir su viejo curso ya que el lecho se halla recubierto por cañas, tal como se observa en la diapositiva.

Diap. n. 34. El riu Àcragas, que vol dir “el grogós”, quan desemboca al costat del poble de Sant Leone.

Diap. n. 34. El río Akragas, cuyo nombre significa «el amarillento», en su desembocadura junto al pueblo de San Leone.

Diap. n. 35. Porto Empedocle. És actualment el port turístic i comercial d’Agrigent. Al fons es pot veure la ciutat moderna.

Diap.  n.  35. Porto Empedocle. Es actualmente el puerto turístico y comercial de Agrigento. Al fondo se puede observar la ciudad moderna.

Diap. n. 36. El volcà Etna. Situat a l’est de Sicília (província de Catània), prop del mar, és el volcà més alt d’Europa (3.269 m.), i actualment està encara en activitat. La muntanya té l’aspecte d’un con negre, visible en un radi de 250 km. Aquí, a l’anomenada Torre del Filòsof, diu la llegenda que Empèdocles es va suïcidar i van quedar a terra només les seves sandàlies de bronze. Una altra versió, però, explica que Empèdocles es va retirar al Peloponès i no va tornar mai més. (Diògenes Laerci, ob. cit. pàg. 33).

Diap. n. 36. El volcán Etna. Situado al este de Sicilia (provincia de Catania), cerca del mar, es el volcán más alto de Europa (3.269 m.), y actualmente está todavía en actividad. La montaña tiene el aspecto de un cono negro, visible en un radio de 250 Km. Aquí, en la llamada Torre del Filósofo, cuenta la leyenda que Empédocles se suicidó y quedaron en el suelo sus sandalias de bronce. Aunque otra versión nos dice que Empédocles se retiró al Peloponeso y ya no volvió. (Diógenes Laercio,  ob.  cit.  pág. 33).

Diap. n. 37. Lentini. Plaça de la ciutat. L’antiga ciutat grega de Leontinoi es troba a l’interior de Sicília, a uns 20 quilòmetres de la seva costa oriental. Va ser una colònia calcidia fundada l’any 728 aC., que va conèixer el seu moment de prosperitat en el s. VI aC. D’aquesta època s’han trobat restes d’un gran temple i nombroses estatuetes votives de terracota de fabricació local.

Diap. n. 37. Lentini. Plaza de la ciudad. La antigua ciudad griega de Leontinoi se encuentra en el interior de Sicilia, a unos 20 Km. de su costa oriental. Fue una colonia calcidia fundada en el año 728 a.C., que conoció su momento de prosperidad en el s. VI a. C. De esta época se han encontrado restos de un gran templo y numerosas estatuillas votivas de terracota de fabricación local.

Diap. n. 38. Parc de Vila Gòrgias, a Lentini. A la dreta de la fotografia es veu l’estàtua en honor de Gòrgias (aprox. 429- 380 aC.). Emplaçada entre l’actual carrer Llibertat i el carrer Garibaldi, es diu que aquí hi havia la casa del famós sofista.

Diap. n. 38. Parque de Villa Gorgias, en Lentini. A la derecha de la fotografía se observa la estatua en honor de Gorgias (aprox. 429- 380 a. C.). Emplazada entre la actual calle Libertad y la calle Garibaldi, se dice que aquí se encontraba la casa del famoso sofista.

Diap. n. 39. Estàtua de Gòrgies a Lentini. Alumne del també sicilià Empèdocles, va ser enviat com a ambaixador a Atenes l’any 427 aC. Mestre de retòrica, a la qual va definir com “artífex de la persuasió”, va ser considerat per Plató en la seva obra Gòrgias com un dels homes més perillosos del seu temps a causa del seu desinterès per la veritat. Gòrgias va ser un home molt popular i es diu que Aristófanes s’indignava amb ell perquè els atenesos preferien acudir a escoltar els discursos del sofista abans que anar a veure la representació dels seus drames. Fundador de la prosa artística àtica, està considerat com un precursor de la Poètica d’Aristòtil. En política, Gòrgias va ser un defensor de la concòrdia entre els grecs, un ideal que recollirà més tard el seu deixeble Isócrates.

Diap. n. 39. Estatua de Gorgias en Lentini. Alumno del también siciliano Empédocles, fue enviado como embajador a Atenas en el año 427  a.  C.  Maestro de retórica, a la que definió como «artífice de la persuasión», fue considerado por Platón en su obra Gorgias como uno de los hombres más peligrosos de su tiempo por su desinterés por la verdad. Gorgias fue un hombre muy popular y se cuenta que Aristófanes se indignaba con él porque los atenienses preferían acudir a escuchar los discursos del sofista antes que ir a presenciar sus dramas. Fundador de la prosa artística ática, está considerado como un precursor de la Poética de Aristóteles. En política Gorgias fue un defensor de la concordia entre los griegos, un ideal que recogerá más tarde su discípulo Isócrates.

Diap. n. 40. Plànol de Siracusa. A la dreta hi podem veure l’illa Ortigia, on hi havia la ciutat antiga, el temple d’Atenea i el temple d’Apol·lo. La ciutat té dos ports naturals: Porto Grande i Porto Piccolo. Entre els dos ports hi havia la fortalesa que el tirà Dionisi va fer construir. A partir de l’any 401 aC. Dionisi protegeix Siracusa amb un ampli cinturó de fortificacions que envolta l’illa Ortigia i s’estén fins Eurialo, a set km. de Siracusa. Al nord-oest es troba la zona arqueològica amb el famós teatre de Siracusa, l’orella de Dionisi, l’amfiteatre romà, la necròpolis Grotticelle…

Diap. n. 40. Plano de Siracusa. A la derecha podemos observar la isla Ortigia, donde se encontraba la ciudad antigua, el templo de Atenea y el templo de Apolo. La ciudad tiene dos puertos naturales: Porto Grande y Porto Piccolo. Entre los dos puertos se encontraba la fortaleza que el tirano Dionisio hizo construir. A partir del año 401 a. C.  Dionisio protege Siracusa con un amplio cinturón de fortificaciones que rodea la isla Ortigia y se extiende hasta Eurialo, a siete Km. de Siracusa. Al noroeste se encuentra la zona arqueológica con el famoso teatro de Siracusa, la oreja de Dionisio, el anfiteatro  romano, la necrópolis Grotticelle…

Diap. n. 41. Siracusa. L’antiga Syrakousai visitada per Plató, és una de les ciutats més belles i interessants de Sicília. Situada a la costa del mar Jònic, va ser fundada el 733 aC. pels aqueos (corintis i calcidis), i defensada pel tirà Dionisi I del perill dels cartaginesos. Avui en dia és una ciutat moderna que compta amb un importantíssim museu arqueològic. A la foto podem veure una vista de l’illa Ortigia.

Diap. n. 41. Siracusa. La antigua Syrakousai visitada por Platón, es una de las ciudades más bellas e interesantes de Sicilia. Situada en la costa del mar Jónico, fue fundada en el 733 a. C. por los aqueos (corintios y calcidios), y defendida por el tirano Dionisio I del  peligro de los cartagineses. Hoy día es una ciudad moderna que cuenta con un importantísimo museo arqueológico. En la foto observamos una vista de la isla Ortigia.

Diap. n. 42. Teatre grec de Siracusa. Segons alguns estudiosos, és el resultat de diverses fases de construcció, l’última de les quals seria aproximadament del s. IV aC. Sembla que originalment va ser un teatre molt més petit en el qual ja es representaven obres d’Èsquil, Epicarmio i altres. Segons Margaret Guido (Guida Archeologica della Sicília. Ed. Sellerio. Palerm, 1988), sobre el teatre primitiu es va construir un més gran gairebé completament tallat sobre les pedres de la muntanya, un treball que va comportar l’excavació de centenars de tones de pedra.

Diap. n. 42. Teatro griego de Siracusa. Según algunos estudiosos, es el resultado de varias fases de construcción, la última de las cuales sería aproximadamente del s. IV a. C. Parece que originalmente fue un teatro mucho más pequeño en el que ya se representaban obras  de Esquilo, Epicarmio y otros. Según Margaret Guido (Guida archeologica della Sicilia. Ed. Sellerio.  Palermo, 1988), sobre el teatro primitivo se construyó uno más grande casi completamente tallado sobre las piedras de la colina, un trabajo que comportó la excavación de centenares de toneladas  de piedra.

Diap. n. 43. Bust de Plató (Museu Capitolino de Roma). Plató, el filòsof atenenc, deixeble de Sòcrates, va visitar la Magna Grècia, i concretament Siracusa, en tres cèlebres ocasions. La primera va ser cap a l’any 387 aC., convidat pel tirà Dionisi I (també anomenat Dionís el Vell). Dionisi I estava casat alhora amb dues dones, el germà d’una de les quals era Dió, un jove de brillants qualitats amb qui Plató va iniciar una llarga i estreta relació. Dionisi I, un home intel·ligent i brutal amb aficions literàries, es va enutjar amb el filòsof i Plató va ser expulsat de Siracusa. El seu vaixell va fondejar a Egina, ciutat en guerra contra Atenes, de manera que Plató va passar a convertir-se en presoner. D’aquí va sortir el relat segons el qual Dionisi havia acabat per vendre Plató com a esclau, o també que l’havia donat a un ambaixador lacedemoni perquè el transportés en la seva nau i el lliurés als enemics que estaven en guerra contra Atenes. El segon viatge a Siracusa el va realitzar vint anys després (366 aC.). Dionisi I havia mort i governava Dionís II, fill de l’esposa que no era germana de Dió. Aquest va escriure a Plató creient que el filòsof podria influir sobre el jove hereu i posar en pràctica el seu idealisme filosòfic. El tirà va escoltar el filòsof, però als quatre mesos va esclatar la crisi. Una carta de Dió als cartaginesos posava al descobert els seus plans de dirigir i tutelar el jove sobirà. Dió va ser desterrat i Plató va ser “convidat” al castell del tirà, on en qualitat d’hoste estava en realitat retingut. L’últim viatge va ser l’any 361 aC., és a dir, quan Plató tenia ja 65 anys. Dionís II, pel que sembla interessat per les idees del filòsof, el va fer cridar dient-li que d’ell depenia la hisenda de Dió. Plató va acudir i va ser rebut amb tots els honors. Li va exposar les orientacions de les seves teories, però Dionís II no va acceptar sotmetre’s a un conseller ni d’ordenar la seva vida amb temprança. Va confiscar els béns de Dió i va enviar Plató a una casa situada en les casernes dels soldats. Només la mediació d’Arquitas, el filòsof pitagòric, va poder retornar a Plató la llibertat al cap d’un any.

Diap. n.  43.  Busto de Platón (Museo Capitolino de Roma). Platón, el filósofo ateniense, discípulo de Sócrates, visitó la Magna Grecia, y concretamente  Siracusa, en tres célebres ocasiones. La primera fue hacia el año 387 a. C., invitado por el tirano Dionisio I (también llamado Dionisio el Viejo). Dionisio I estaba casado a la vez con dos mujeres, el hermano de una de las cuales era Dión, un joven do brillantes cualidades con quien Platón inició una larga y estrecha relación. Dionisio I, un hombre inteligente y brutal con aficiones literarias, se enojó con el filósofo y Platón fue expulsado de Siracusa. Su barco fondeó en Egina, ciudad en guerra contra Atenas, por lo que Platón pasó a convertirse en prisionero. De aquí el relato de que Dionisio había terminado por vender a Platón como esclavo, o también que se lo había entregado a un embajador lacedemonio para que lo transportara en su nave y se lo entregara a los enemigos que estaban en guerra contra Atenas. El segundo viaje a Siracusa lo realizó veinte años después (366 a. C.). Dionisio I había muerto y gobernaba Dionisio II, hijo de la mujer que no era hermana de Dión. Este escribió a Platón creyendo que el filósofo podría influir sobre el joven heredero y poner en práctica su idealismo filosófico. El tirano escuchó al filósofo, pero a los cuatro meses surgió la crisis. Una carta de Dión a los cartagineses ponía al descubierto sus planes de dirigir y tutelar al joven soberano. Dión fue desterrado y Platón fue “invitado” al castillo del tirano en el que, en calidad de huésped, estaba en realidad retenido. El último viaje fue en el año 361 a. C., es decir, cuando Platón contaba ya 65 años. Dionisio II, al parecer interesado por las ideas del filósofo, lo mandó llamar diciéndole que de él dependía la hacienda de Dión. Platón acudió y fue recibido con todos los honores. Le expuso las orientaciones de sus teorías, pero Dionisio II no aceptó someterse a un consejero ni ordenar su vida con templanza. Confiscó los bienes de Dión y envió a Platón a una vivienda situada en los cuarteles de los soldados. Sólo la mediación de Arquitas, el filósofo pitagórico, pudo devolver a Platón la libertad al cabo de un año.

Dia. n. 44. Fortificació d’Euralio. Construïda pel tirà Dionisi el Vell, era de vital importància per a la defensa de la ciutat. Consistia en un cinturó de murs i torres que protegia Siracusa fins a una distància de set quilòmetres cap a occident. És un dels complexos més notables de fortificació grega existents.

Dia. n. 44. Fortificación de Euralio. Construida por el tirano Dionisio el Viejo, era de vital importancia para la defensa de la ciudad. Consistía en un cinturón de muros y torres que protegía Siracusa hasta una distancia de siete kilómetros hacia occidente. Es uno de los complejos más notables de fortificación griega existentes.

Diap. n. 45. Siracusa, gruta anomenada l’Orella de Dionisi. Es tracta d’una gruta natural de 70 metres de llarg i 23 d’altura, situada a la Latomia del Paradís. El nom es deu a la seva forma, a les seves característiques acústiques i al fet que es deia que Dionisi venia aquí a escoltar el que deien els seus presoners. Aquests vivien amuntegats en unes fosses de pedra properes, sense sostre, exposats a la calor de l’estiu i al fred de l’hivern. Durant la guerra contra Atenes, els siracusans van arribar a concentrar aquí a uns 7.000 presoners aproximadament.

Diap. n. 45. Siracusa, gruta llamada la Oreja de Dionisio. Se trata de una gruta natural de 70 metros de largo y 23 de altura, situada en la Latomia del Paradiso. El nombre se debe a su forma, a sus características acústicas y a que se dice que Dionisio venía aquí a escuchar lo que decían sus prisioneros. Estos vivían hacinados en unas fosas de piedra cercanas, sin techo, expuestos al calor del verano y al frío del invierno. Durante la guerra contra Atenas, los siracusanos llegaron a concentrar aquí a unos 7.000 prisioneros aproximadamente.

Diap. n. 46. ​​Siracusa, temple d’Apol·lo a l’illa Ortigia (s. VII aC.). D’estil dòric, amb 6 columnes frontals i 17 de laterals, és el més arcaic dels temples dòrics de Sicília. Va ser convertit successivament en església bizantina, en mesquita i en església normanda.

   Diap. n. 46. Siracusa, templo de Apolo en la isla Ortigia (s. VII a. C.). De estilo dórico, con 6 columnas frontales y 17 laterales, es el más arcaico de los templos dóricos de Sicilia. Fue convertido sucesivamente en iglesia bizantina, en mezquita y en iglesia normanda.

Diap. n. 47. Necròpoli Grotticelle, a Siracusa. A la dreta, la suposada tomba d’Arquímedes (287-212 aC.). Fill d’un astrònom, Arquímedes va ser un cèlebre matemàtic i físic siracusà admirat segles més tard per Galileu, qui el cita com el “diví Arquímedes”.

Diap. n. 47. Necrópolis Grotticelle, en Siracusa. A la derecha, la supuesta tumba de Arquímedes (287-212 a. C.). Hijo de un astrónomo, Arquímedes fue un célebre matemático y físico siracusano admirado siglos más tarde por Galileo, quien lo cita como el «divino Arquímedes».

Diap. n. 48. Segell dedicat a Arquímedes, editat el 1983 a Itàlia. A l’esquerra s’observa un dels seus molts invents: l’hèlix hidràulica.

Diap. n. 48. Sello dedicado a Arquímedes, editado en 1983 en Italia. A la izquierda se observa uno de sus muchos inventos: la hélice hidráulica.

Agraïm al Museu Capitolino de Roma, Al Museu Vaticà, a les Edizioni Matonti de Salern, a l’Azienda Autònoma Soggiorno e Turismo d’Agrigent, al Museu Arqueològic d’Agrigent, a l’Azienda Provinciale Turismo de Siracusa, al Consorzio Turístico Magna Graecia de Crotona i al Museu Arqueològic de Paestum, les facilitats que ens han donat per dur a terme aquest treball.

Acabat d’imprimir el 29 de setembre de 1990.

Agradecemos al Museo Capitalino de Roma, Al Museo Vaticano, a las Edizioni Matonti de Salerno, a la Azienda Autónoma Soggiorno e Turismo de Agrigento, al Museo Arqueológico de Agrigento, A la Azienda Provinciale Turismo de Siracusa, al Consorzio Turístico Magna Graecia de Crotona y al Museo Arqueológico de Paestum, las facilidades que nos han dado para llevar a cabo este trabajo.

Terminado de imprimir el 29 de septiembre de 1990.

Anuncio publicitario