Malgrat que la democràcia va tenir la seva primera experiència política per a alguns homes a l’Atenes de Pericles (segle V aC), sorprèn que les dones, als països occidentals -a l’Orient la història de les dones ha estat la “d’una llarga i immutable esclavitud”, com diu Simone de Beauvoir a El segon sexe-, no hagin estat reconegudes com a ciutadanes pràcticament fins després de la Primera Guerra Mundial. Han hagut de passar vint-i-cinc segles, doncs, perquè els drets polítics s’hagin pogut estendre, veritablement, a dones i homes. El concepte de ciutadania, que significa la participació activa en la vida política d’un país, s’associà durant la Revolució Francesa amb la idea de llibertat individual (un home, un vot), i les persones que adquiriren la categoria ciutadana esdevingueren així cogestores de la voluntat col·lectiva, en oposició a aquelles que es mantenien subjectes a la condició de súbdits, éssers passius de les decisions del govern de l’Estat. Però foren els homes els únics a obtenir la ciutadania amb la Revolució de 1789. Les dones van continuar essent considerades súbdites, i per tant excloses del poder polític, una exclusió que s’afegia a d’altres d’històriques com el dret a l’educació o al treball, que també foren motiu de reivindicació pels moviments feministes.
La lluita de les dones per la seva ciutadania, coautora amb Antònia Carré. Publicat per l’Institut Català de la Dona, col·lecció Dona i Societat, Barcelona, 1995.
Llibre exhaurit.
conxa llinàs carmona 