
Diap. n. 1. Mapa dels indrets més significatius de l’Idealisme Alemany. Berlín, en la seva Universitat va impartir classes Fichte i, més tard, Hegel; Leipzig, ciutat natal de Leibniz i Wagner, on estudiaren Lessing i Fichte; Rammenau, lloc de naixement de Fichte; Pforta, cèlebre escola on va estudiar Fichte i també Nietzsche; Weimar, la ciutat de Schiller, Goethe, Herder; Jena, focus del romanticisme alemany, la seva Universitat està lligada als noms de Fichte, Schelling, Schiller i Hegel; Dresden, al costat del riu Elba, lloc de trobada de Schelling i Schiller; Würzburg, ciutat on exercí la docència Schelling; Erlangen, en la seva Universitat Fichte tingué una càtedra; Heidelberg, ciutat on Hegel va ser professor; Nuremberg, on Hegel va impartir classes a alumnes d’ensenyament secundari; Stuttgart, on estudià Schiller i va néixer Hegel; Landshurt, on Schelling es va graduar en medicina; Tübingen, ciutat on estudiaren Hölderlin, Schelling i Hegel. I, finalment, Munic, ciutat relacionada amb Schelling.
Diap. n. 1. Mapa de los lugares más significativos del Idealismo Alemán. Berlín, en cuya Universidad impartió clases Fichte y, más tarde, Hegel; Leipzig, ciudad natal de Leibniz y Wagner, en ella estudiaron Lessing y Fichte; Rammenau, lugar de nacimiento de Fichte; Pforta, célebre escuela en la que estudió Fichte y también Nietzsche; Weimar, la ciudad de Schiller, Goethe, Herder; Jena, foco del romanticismo alemán, cuya Universidad está ligada a los nombres de Fichte, Schelling, Schiller y Hegel; Dresde, junto al río Elba, lugar de encuentro entre Schelling y Schiller; Würzburg, ciudad en la que ejerció la docencia Schilling; Erlangen, en cuya Universidad Fichte tuvo una cátedra; Heidelberg, ciudad en la que Hegel fue profesor; Nuremberg, donde Hegel impartió clases a alumnos de enseñanza secundaria; Stuttgart, ciudad donde estudió Schiller y nació Hegel; Landshurt, donde Schelling se graduó en medicina;Tubinga, ciudad en la que estudiaron Holderlin, Schelling y Hegel. Y, finalmente, Munich, ciudad relacionada con Schelling.

Diap. n. 2. Immanuel Kant (Königsberg, 1724-1804). Retrat conservat al Schiller-Nationalmuseum de Marbach, Alemanya. L’anomenat “idealisme Alemany”, malgrat la crítica d’Arthur Schopenhauer, que se’n considerà l’autèntic hereu, pren com a punt de partida la reflexió kantiana. Fins i tot en algun cas, com el de Fichte, s’ha considerat aquest moviment com una prolongació de les darreres meditacions de Kant. Els idealistes alemanys tornen a tractar els temes de la metafísica kantiana: ètica, estètica, llibertat, història… D’altra banda, el filòsof de Königsberg, com molts escriptors alemanys, també va pertànyer al moviment pre-romàntic del “Sturm und Drang” (Tempestat i embranzida).
Diap. n. 2. Immanuel Kant (Königsberg, 1724-1804). Retrato conservado en el Schiller-Nationalmuseum de Marbach, Alemania. El “Idealismo Alemán”, a pesar de la crítica de Arthur Schopenhauer, que se consideró como el auténtico heredero, toma como punto de partida la reflexión kantiana. Incluso en algún caso, como el de Fichte, se ha considerado a este movimiento como una prolongación de las últimas meditaciones de Kant. Los idealistas alemanes vuelven a tratar los temas de la metafísica kantiana: ética, estética, libertad, historia… Por otra parte, el filósofo de Königsberg, como muchos escritores alemanes, también perteneció al movimiento prerromántico “Sturm und Drang” (Tempestad y empuje).

Diap. n. 3. Lessing (1729-1781). Monument que hi ha a Berlín (Tietgarden). Fill d’un pastor protestant, estudià a la Universitat de Leipzig matemàtiques i teologia. Erudit, escriptor i dramaturg, va pertànyer també al cercle del “Sturm und Drang” i va influir decisivament en la literatura alemanya, sobretot en Goethe i en Schiller. Amb la seva obra Laocoonte (1766), Lessing va esdevenir, en paraules de Dilthey, el segon legislador de les arts, especialment de la poesia, després d’Aristòtil. Aquesta obra, que ocupà un important lloc en la història de les idees estètiques, influí no només al s. XIX (Herder, Nietzsche) sinó també en el s. XX (Thomas Mann, Ernest Bloch).
Diap. n. 3. Lessing (1729-1781). Monumento en Berlín (Tietgarden). Hijo de un pastor protestante, estudió en la Universidad de Leipzig matemáticas y teología. Erudito, escritor, dramaturgo, perteneció también al círculo del “Sturm und Drang” e influyó decisivamente en la literatura alemana, sobre todo en Goethe y en Schiller. Con su obra Laocoonte (1766), Lessing pasó a ser, en palabras de Dilthey, el segundo legislador de !as artes, en especial de la poesía, después de Aristóteles. Esta obra, que ocupa un importante lugar en la historia de las ideas estéticas, influyó no sólo en el s. XIX (Herder, Nietzsche) sino también en el s. XX (Thomas Mann, Ernest Bloch).

Diap. n. 4. Johann Gottfried von Herder (1744-1803). Retrat de F. A. Tischbein, conservat al Museu Herder de Weimar, Alemanya. Escriptor, pedagog i també filòsof, va ser alumne d’Immanuel Kant, de qui va fer un famós i emotiu retrat: “He tingut el plaer de conèixer a un filòsof, que va ser el meu mestre. Aquest home tenia en els seus anys de joventut tota l’àgil alegria d’un noiet, la qual segons crec, continua acompanyant-lo fins en els seus anys de la vellesa…” (citat per E. Cassirer a Kant, vida y doctrina. Ed. F.C. E., México, 1948). Herder va estar en contacte amb els enciclopedistes francesos D’Alembert i Dideror. Promotor del moviment literari “Sturm und Drang”, fou un precursor en el camp de la crítica literària i va influir de manera considerable en Goethe.
Diap. n. 4. Johann Gottfried von Herder (1744-1803). Retrato de F. A. Tischbein, conservado en el Museo Herder de Weimar, Alemania. Escritor, pedagogo y también filósofo, fue alumno de Immanuel Kant, de quien hizo un famoso y emotivo retrato: “He tenido la dicha de conocer a un filósofo, que fue mi maestro. Este hombre tenía en sus años florecientes toda la ágil alegría de un muchacho, la cual según creo, sigue acompañándole hasta en los años de la ancianidad…” (citado por E. Cassirer en Kant, vida y doctrina. Ed. F.C. E., México, 1948). Herder estuvo en contacto con los enciclopedistas franceses D’Alembert y Diderot. Promotor del movimiento literario “Sturm und Drang”, fue un precursor en el campo de la crítica literaria e influyó de modo considerable sobre Goethe.

Diap. n. 5. Friedrich Hölderlin (1770-1843). Retrat conservat al Schiller-Nationalmuseum de Marbach, pintat per F. K. Hiemer. Poeta molt lligat a la ciutat de Tübingen, aquí va fer amistat amb els filòsofs Schelling i Hegel, a través dels quals es va aproximar a l’idealisme alemany. El 1793 va seguir les lliçons de filosofia de Fichte a Jena, i es va relacionar també amb Goethe i amb Schiller. Encara que Hölderlin deixaria la filosofia per la lírica, se’l té com un dels inspiradors del manuscrit considerat com a manifest de la nova filosofia alemanya, atribuït també a Schelling i a Hegel i que comença així: “… una ètica. Com que, en el futur, tota la metafísica caurà en la moral, del que Kant va donar només un exemple amb els seus dos postulats pràctics, sense esgotar res, aquesta ètica no serà una altra cosa que un sistema complet de totes les idees o, el que és el mateix, de tots els postulats pràctics”.
Diap. n. 5. Friedrich Holderlin (1770-1843). Retrato conservado en el Schiller Nationalmuseum de Marbach, pintado por F. K. Hiemer. Poeta muy ligado a la ciudad de Tubinga, aquí hizo amistad con los filósofos Schelling y Hegel, a través de los cuales se aproximó al idealismo alemán. En 1793 siguió las lecciones de filosofía de Fichte en Jena, y se relacionó también con Goethe y con Schiller. Aunque Hölderlin dejaría la filosofía por la lírica, se le considera uno de los inspiradores del manuscrito considerado como manifiesto de la nueva filosofía alemana, atribuido también a Schelling y a Hegel y que empieza así: “… una ética. Puesto que, en el futuro, toda la metafísica caerá en la moral, de lo que Kant dio sólo un ejemplo con sus dos postulados prácticos, sin agotar nada, esta ética no será otra cosa que un sistema completo de todas las ideas o, lo que es lo mismo, de todos los postulados prácticos”.

Diap. n. 6. Johann Christoph Friedrich Schiller (1759-1805), retrat pintat per F. G. Kügelgen, conservat a Weimar. Fill d’un modest cirurgià militar, va néixer a Marbach am Neckar, estudià medicina a Stuttgart i es va interessar per la literatura revolucionària de l’època (Sturm und Drang). El 1791 estrenà el drama antiautoritari Els bandits, d’espontaneïtat emotiva i rebel. A Weimar, va freqüentar el cercle de Herder, Goethe i Wieland. Va morir en aquesta ciutat.
Diap. n. 6. Johann Christoph Friedrich Schiller (1759-1805), retrato pintado por F. G. Kügelgen, conservado en Weimar. Hijo de un modesto cirujano militar, nació en Marbach am Neckar, estudió medicina en Stuttgart y se interesó por la literatura revolucionaria de la época (Sturm und Drang). En 1791 estrenó el drama antiautoritario Los bandidos, de espontaneidad emotiva y rebelde. En Weimar frecuentó el círculo de Herder, Goethe y Wieland. Murió en esta ciudad.

Diap. n. 7. Estàtua de Schiller al parc situat enfront del Schiller-Nationalmuseum de Marbach, al seu poble natal. Schiller no va ser només poeta i autor de teatre, sinó també historiador i filòsof. Molt influenciat per I. Kant i per Fichte, es va dedicar a la recerca històrica i va obtenir una càtedra a Jena. Va col·laborar estretament amb el programa humanista de Goethe i el seu llibre L’educació estètica de l’home és considerat com una obra clàssica en la història de l’Estètica. El pensament de Schiller va influir notablement en Hegel.
Diap. n. 7. Estatua de Schiller en el parque situado enfrente del Schiller-Nationalmuseum de Marbach, en su pueblo natal. Schiller no fue sólo poeta y autor de teatro, sino también historiador y filósofo. Muy influenciado por I. Kant y por Fichte, se dedicó a la investigación histórica y obtuvo una cátedra en Jena. Colaboró estrechamente con el programa humanista de Goethe y su libro La educación estética del hombre está considerado como una obra clásica en la historia de la Estética. El pensamiento de Schiller influyó notablemente en Hegel.

Diap. n. 8. Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Retrat exposat en el Goethe-Museum de Weimar. Poeta i pensador alemany, relacionat també amb el moviment del “Sturm und Drang”, fou un dels joves progressistes del seu temps. A instàncies del duc Carles August va ser nomenat conseller del principat de Weimar i després ministre, tasca en la qual es proposà la realització dels ideals humanístics. Va escriure poemes, comèdies, drames, novel·les, assajos… Una de les seves obres més rellevants és la tragèdia Faust, a la qual dedicà pràcticament tota la seva vida.
Diap. n. 8. Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Retrato expuesto en el Goethe-Museum de Weimar. Poeta y pensador alemán, relacionado también con el movimiento del “Sturm und Drang”, fue uno de los jóvenes progresistas de su tiempo. A instancias del duque Carlos Augusto fue nombrado consejero del principado de Weimar y luego ministro, tarea en la que se propuso la realización de los ideales humanísticos. Escribió poemas, comedias, dramas, novelas, ensayos… Una de sus obras más relevantes es la tragedia Fausto, a la que dedicó prácticamente toda su vida.

Diap. n. 9. Schiller i Goethe. Monument davant del Nationaltheater a Weimar, la ciutat més representativa del classicisme alemany. Goethe dirigí durant més de vint-i-cinc anys aquest teatre, que esdevindrà el teatre nacional alemany. Sembla que Schiller, després de llargs recels, acceptà finalment l’hegemonia cultural de Goethe i s’establí definitivament en aquesta ciutat el 1799. Tots dos, junt amb Herder, portaren la literatura alemanya a la seva més alta manifestació.
Diap. n. 9. Schiller y Goethe. Monumento delante del Nationaltheater en Weimar, la ciudad más representativa del clasicismo alemán. Goethe dirigió durante más de veinticinco años este teatro, que llegó a ser el teatro nacional alemán. Parece que Schiller, tras largos recelos, aceptó finalmente la hegemonía cultural de Goethe y se estableció definitivamente en esta ciudad a partir de 1799. Los dos, junto con Herder, llevaron la literatura alemana a su más alta manifestación.

Diap. n. 10. Weimar. Aquesta ciutat de la Turíngia, considerada l’”Atenes alemanya”, va ser un important centre cultural i intel·lectual de l’Alemanya dels segles XVIII i XIX. Aquí van viure Cranach, Bach, Herder, Goethe, Schiller, Liszt, Nietzsche… Encara que va ser molt destruïda durant la Segona Guerra Mundial, hi queden importants vestigis del seu esplendor cultural. Hi trobem en aquesta bonica ciutat la Casa-Museu de Goethe, el Nationaltheater, els Arxius Nietzsche, la Casa-Museu de Schiller, el Liszt-Museum, etc.
Diap. n. 10. Weimar. Esta ciudad de Turingia, considerada la “Atenas alemana”, fue un importante centro cultural e intelectual de la Alemania de los siglos XVIII y XIX. Aquí vivieron Cranach, Bach, Herder, Goethe, Schiller, Listz, Nietzsche… Aunque fue muy destruida durante la Segunda Guerra Mundial, quedan en ella importantes vestigios de su esplendor cultural. Encontramos en esta bonita ciudad la Casa-Museo de Goethe, el Nationaltheater, los Archivos Nietzsche, la Casa-Museo de Schiller, el Listz-Museum, etc.

Diap. n. 11. Monument en honor a Fichte en Rammenau (Oberlausitz, Alemanya) realitzat per Bildahuer Walter Sintonis el 1912. Rammenau, poblet situat a uns quaranta quilòmetres al nord-est de Dresden, és el lloc d’origen de Johann Gottlieb Fichte (1762-1814). Fill d’un teixidor, va ser deixeble d’Immanuel Kant. El 1791 va anar a visitar-ho a Königsberg (Kaufman, en la seva obra sobre Hegel, explica que Fichte va quedar tan impressionat quan va llegir per primera vegada a Kant que, com no tenia mitjans, s’en va anar caminant de Varsòvia a Königsberg per parlar en persona amb el mestre) i anys més tard, el 1806, va donar un curs a la Universitat d’aquesta mateixa ciutat. El 1794 va ser nomenat professor de la Universitat de Jena, on va romandre fins al 1799. El 1809 va ser nomenat professor de la Universitat de Berlín de la qual posteriorment va arribar a ser Rector. Va morir a Berlín el 1814.
Diap. n. 11. Monumento a Fichte en Rammenau (Oberlausitz, Alemania) realizado por Bildahuer Walter Sintonis en 1912. Rammenau, pequeño pueblo situado a unos cuarenta kilómetros al noreste de Dresde, es el lugar de origen de Johann Gottlieb Fichte (1762-1814). Hijo de un tejedor, fue discípulo de Immanuel Kant. En 1791 fue a visitarlo a Königsberg (Kaufman, en su obra sobre Hegel, cuenta que Fichte quedó tan impresionado cuando leyó por primera vez a Kant que, como no tenía medios, se fue andando de Varsovia a Königsberg para hablar en persona con el maestro) y años más tarde, en 1806, dio un curso en la Universidad de esta misma ciudad. En 1794 fue nombrado profesor de la Universidad de Jena, donde permaneció hasta 1799. En 1809 fue nombrado profesor de la Universidad de Berlín de la que posteriormente llegó a ser Rector. Murió en Berlín en 1814.

Diap. n. 12. Placa en record de Fichte a Rammenau, al carrer on hi havia la seva casa natal.
Diap. n. 12. Placa en recuerdo de Fichte en Rammenau, en la calle donde se encontraba su casa natal.

Diap. n. 13. Jardins Fichte a Rammenau, situats al lloc on es trobava la casa natal del filòsof.
Diap. n. 13. Jardines Fichte en Rammenau, situados en el lugar donde se encontraba la casa natal del filósofo.


Diap. n. 14-15. Escola de Pforta. Situada a uns 10 quilòmetres de Naumburg, aquesta cèlebre escola, de tradició humanista i luterana, va albergar a personatges famosos com Klopstock, Schlegel, Novalis, Fichte i Nietzsche. Aquí, protegit per un noble, el baró van Miltitz, Fichte va estudiar Teologia des de 1774 fins al 1780. Estudis que va prosseguir a Jena i a Leipzig.
Diap. n. 14-15. Escuela de Pforta. Situada a unos 1O kilómetros de Naumburg, esta célebre escuela, de tradición humanista y luterana, albergó a personajes famosos como Klopstock, Schlegel, Novalis, Fichte y Nietzsche. Aquí, protegido por un noble, el barón van Miltitz, Fichte estudió Teología desde 1774 hasta 1780. Estudios que prosiguió en Jena y en Leipzig.

Diap. n. 16. Bust de Fichte a l’Escola de Pforta (foto Eulàlia Lledó).
Diap. n. 16. Busto de Fichte en la Escuela de Pforta (foto Eulàlia Lledó).

Diap. n. 17. Universitat de Leipzig. En aquesta ciutat, famosa per la seva activitat acadèmica, les seves escoles superiors i la seva indústria editorial, van estudiar Lessing, Fichte i Schelling (matemàtiques i ciències naturals). També va estudiar aquí Friedrich Nietzsche.
Diap. n. 17. Universidad de Leipzig. En esta ciudad, famosa por su actividad académica, sus escuelas superiores y su industria editorial, estudiaron Lessing, Fichte y Schelling (matemáticas y ciencias naturales). También estudió aquí Friedrich Nietzsche.

Diap. n. 18. Universitat d’Erlangen. En aquesta ciutat de Baviera, disset
quilòmetres al nord de Nuremberg, Fichte va impartir classes durant el curs de 1805 i a l’estiu següent va exercir la docència a la Universitat de Königsberg. El 1820, Schelling va ser també professor de Filosofia en aquesta Universitat, on va impartir classes fins al 1826. Kant va rebutjar una oferta per fer classes aquí.
Diap. n. 18. Universidad de Erlangen. En esta ciudad de Baviera, diecisiete Kilómetros al norte de Nuremberg, Fichte impartió clases durante el curso de 1805 y en el verano siguiente ejerció la docencia en la Universidad de Königsberg. En 1820, Schelling fue también profesor de Filosofía en esta Universidad, donde impartió clases hasta 1826. Kant rechazó una oferta para dar clases aquí.

Diap. n. 19. Berlín. Porta de Brandenburg (1789). Aquesta porta triomfal constitueix l’emblema de Berlín, i durant decennis va ser el símbol de la divisió de la ciutat. Inspirada en el Partenó, sis columnes dòriques enquadren cinc passatges coronats per la cèlebre Quadriga de la Victòria. A pocs metres comença la famosa Avinguda dels Til·lers on es troba la Universitat, que porta el nom dels seus fundadors: els germans Wilhelm i Alexander von Humboldt. Hi van fer classes filòsofs com Fichte, Hegel, Schopenhauer, Scheleiermacher o Schelling i hi assistiren alumnes de la talla de Sören Kierkegaard, Ludwig Feuerbach i Karl Marx.
Diap. n. 19. Berlín. Puerta de Brandenburgo (1789). Esta puerta triunfal constituye el emblema de Berlín, y durante decenios fue el símbolo de la división de la ciudad. Inspirada en el Partenón, seis columnas dóricas encuadran cinco pasajes coronados por la célebre Cuadriga de la Victoria. A pocos metros empieza la famosa Avenida de los Tilos donde se encuentra la Universidad, que lleva el nombre de sus fundadores: los hermanos Wilhelm y Alexander von Humboldt. En ella dieron clase filósofos de la talla de Fichte, Hegel, Schopenhauer, Scheleiermacher o Schelling y asistieron a clase alumnos de la talla de Sören Kierkegaard, Ludwig Feuerbach y Karl Marx.

Diap. n. 20. Universitat Humboldt de Berlín (a l’esquerra de la fotografia, el geògraf Alexander von Humboldt). L’antic palau del príncep Henri va ser transformat en Universitat el 1810. En la seva realització va contribuir entusiàsticament Fichte, que va obtenir la càtedra de Filosofia i va ser el seu primer Rector. En aquesta ciutat va tractar amb els intel·lectuals romàntics: Friedrich Schlegel, Scheleiermacher, Dorothea Veit, etc. Hegel va obtenir la càtedra de Filosofia a Berlín l’any 1818, el mateix any en què va néixer Karl Marx. Aquí va escriure la Filosofia del Dret i l’Enciclopèdia. El 1830 va ser nomenat Rector de la Universitat; l’any següent moriria a causa del còlera. Deu anys més tard, el 1841, Schelling va ser cridat a aquesta Universitat per Frederic Guillem IV de Prússia “per lluitar contra els dracs del panteisme de Hegel”, segons deia Schelling, sense que aconseguís alterar el curs que va seguir l’hegelianisme durant la primera meitat del segle XIX. Sören Kierkegaard era un dels seus alumnes.
Diap. n. 20. Universidad Humboldt de Berlín (a la izquierda de la fotografía, el geógrafo Alexander von Humboldt). El antiguo palacio del príncipe Henri fue transformado en Universidad en 1810. En su realización contribuyó entusiásticamente Fichte, que obtuvo la cátedra de Filosofía y fue su primer Rector. En esta ciudad trató con los intelectuales románticos: Friedrich Schlegel, Scheleiermacher, Dorothea Veit, etc. Hegel obtuvo la cátedra de Filosofía en Berlín en el año 1818, el mismo año en que nació Karl Marx. Aquí escribió la Filosofía del Derecho y la Enciclopedia. En 1830 fue nombrado Rector de la Universidad; al año siguiente moriría a causa del cólera. Diez años más tarde, en 1841, Schelling fue llamado a esta Universidad por Federico Guillermo IV de Prusia “para luchar contra los dragones del panteísmo de Hegel”, según decía Schelling, sin que consiguiera alterar el curso que siguió el hegelianismo durante la primera mitad del siglo XIX. Sören Kierkegaard se encontraba entre sus alumnos.

Diap. n. 21. Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling (1775-1854). Retrat realitzat el 1804 per J. Klotz, que es troba en el Stadmuseum de Munic. Nascut en Leonberg, fill d’un pastor protestant, va estudiar a Tübingen amb Hölderlin i Hegel. El 1798 va coincidir a la Universitat de Jena amb el grup romàntic de Fichte, Hegel, Novalis, Schlegel, etc. i va ser considerat filòsof del moviment. La filosofia de Schelling representa, dins dels grans sistemes de l’idealisme alemany, l’aspecte estètic, al costat del volitiu i racional que van desenvolupar, respectivament, Fichte i Hegel, portant a les seves últimes conseqüències el constructivisme romàntic. Va ser professor a Leipzig, Jena, Würzburg, Munic i Berlín, on va morir el 1854.
Diap. n. 21. Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling (1775-1854). Retrato realizado en 1804 por J. Klotz, que se encuentra en el Stadmuseum de Munich. Nacido en Leonberg, hijo de un pastor protestante, estudió en Tubinga con Hölderlin y Hegel. En 1798 coincidió en la Universidad de Jena con el grupo romántico de Fichte, Hegel, Novalis, Schlegel, etc. y fue considerado filósofo del movimiento. La filosofía de Schelling representa, dentro de los grandes sistemas del idealismo alemán, el aspecto estético, al lado del volitivo y racional que desarrollaron, respectivamente, Fichte y Hegel, llevando a sus últimas consecuencias el constructivismo romántico. Fue profesor en Leipzig, Jena, Würzburg, Munich y Berlín, donde murió en 1854.

Diap. n. 22. Leonberg. En aquesta petita ciutat, a uns deu km. al nord-oest de Stuttgart, va néixer Schelling el 27 de gener de 1775. Per la importància que li va concedir a la intuïció, a la fantasia creadora, a l’instint i a l’irracional, per la seva concepció orgànica de l’univers, com a totalitat vivent i unitària, Schelling és considerat com el fundador de la filosofia natural romàntica.
Diap. n. 22. Leonberg. En esta pequeña ciudad, a unos diez kms. al noroeste de Stuttgart, nació Schelling el 27 de enero de 1775. Por la importancia que le concedió a la intuición, a la fantasía creadora, al instinto y a lo irracional, por su concepción orgánica del universo, como totalidad viviente y unitaria, Schelling está considerado como el fundador de la filosofía natural romántica.

Diap. n. 23. Vista de Tübingen. En aquesta ciutat, situada al sud de Stuttgart, en les ribes del riu Neckar, van estudiar Schelling, Hölderlin i Hegel. Junts van plantar als afores el famós arbre de la llibertat. La torre groga que es veu al fons a la dreta és la casa de Hölderlin.
Diap. n. 23. Vista de Tubinga. En esta ciudad, situada al sur de Stuttgart, en las orillas del río Neckar, estudiaron Schelling, Hölderlin y Hegel. Juntos plantaron en las afueras el famoso árbol de la libertad. La torre amarilla que se ve al fondo a la derecha es la casa de Hölderlin.

Diap. n. 24. Tübingen, centre de la ciutat. Tübingen és una ciutat medieval, dominada pel castell de Hohebtübingen. Actualment és un important centre cultural i editorial, a més de tenir indústries metal·lúrgiques, tèxtils, electròniques, etc.
Diap. n. 24. Tubinga, centro de la ciudad. Tubinga es una ciudad medieval, dominada por el castillo de Hohebtubinga. Actualmente es un importante centro cultural y editorial, además de tener industrias metalúrgicas, textiles, electrónicas, etc.

Diap. n. 25. Facultat de Filosofia-Teologia. Hi estudiaren Hölderlin, Schelling i Hegel (1788-1793). La Universitat, que també va acollir a altres celebritats com Kepler i Melanchthon, data de 1477 i va rebre des de 1535 una decisiva influència luterana. A l’època que ens ocupa, Tübingen era la caixa de ressonància dels esdeveniments del segle: la Revolució Francesa, la Declaració dels Drets de l’Home… Avui dia continua sent un important centre d’estudis teològics i filosòfics.
Diap. n. 25. Facultad de Filosofía-Teología. Aquí estudiaron Hölderlin, Schelling y Hegel (1788-1793). La Universidad, que también acogió a Kepler y Melanchthon, data de 1477 y recibió desde 1535 una decisiva influencia luterana. En esta época, Tubinga era la caja de resonancia de los acontecimientos del siglo: la Revolución Francesa, la Declaración de los Derechos del Hombre… Hoy día continúa siendo un importante centro de estudios teológicos y filosóficos.

Diap. n. 26. Würzburg. Vista de la Festung Marienberg, residència oficial dels bisbes-prínceps. En aquesta ciutat de Baviera, situada al nord-oest de Nuremberg, a la riba dreta del riu Main, va viure Schelling (1803-1806). Aquesta ciutat, que va ser la capital del principat de Würzburg fins a 1801, estava sota la protecció dels bisbes-prínceps, contra els quals es van rebel·lar en nombroses ocasions els ciutadans.
Diap. n. 26. Würzburg. Vista de la Festung Marienberg, residencia oficial de los obispos-príncipes. En esta ciudad de Baviera, situada al noroeste de Nuremberg, en la orilla derecha del río Main, vivió Schelling (1803-1806). Esta ciudad, capital del principado de Würzburg hasta 1801, estaba bajo la protección de los obispos-príncipes, contra los cuales se rebelaron en numerosas ocasiones los ciudadanos.

Diap. n. 27. Universitat de Würzburg. Fundada el 1402 pel bisbe Julius Echter von Mespelsburnn, aquí va impartir classes de filosofia Schelling des de l’any 1803 fins a 1806, en què va entrar com a membre (i després com a secretari) de l’Acadèmia de Ciències i Belles Arts de Munic. Abans de la Segona Guerra Mundial, l’aspecte d’aquesta ciutat era completament barroc, però els bombardejos destruiren pràcticament el 85% dels edificis i de les obres d’art.
Diap. n. 27. Universidad de Würzburg. Fundada en 1402 por el obispo Julius Echter von Mespelsburnn, aquí impartió clases de filosofía Schelling desde el año 1803 hasta 1806, en que entró como miembro (y después como secretario) de la Academia de Ciencias y Bellas Artes de Munich. Antes de la Segunda Guerra mundial, el aspecto arquitectónico de esta ciudad era completamente barroco, pero los bombardeos destruyeron prácticamente el 85% de los edificios y de las obras de arte.

Diap. n. 28. Jena. Situada al sud-oest de Leipzig, aquesta ciutat va ser un dels centres més importants del romanticisme filosòfic. La seva esplendor data de la fundació de la seva Universitat el 1588. Des de llavors, personatges com Wilhelm von Humboldt, Goethe, Schiller, Fichte, Schelling, Hegel, etc., contribuïren a donar-li renom.
Diap. n. 28. Jena. Situada al suroeste de Leipzig, esta ciudad fue uno de los centros más importantes del romanticismo filosófico. Su esplendor data de la fundación de su Universidad en 1588. Desde entonces, personajes como Wilhelm von Humboldt, Goethe, Schiller, Fichte, Schelling, Hegel, etc., contribuyeron a dar renombre a la ciudad.

Diap. n. 29. Universitat de Jena. Aquesta ciutat, que va oferir una càtedra a Immanuel Kant el qual la va rebutjar, acollí a molts filòsofs. Aquí Schelling va exercir com a professor i va entrar en contacte amb l’anomenat “cercle romàntic” (grup entorn de Carolina Michaelis, casada amb Schlegel, dona extraordinària que després es casaria amb Schelling). També Fichte hi va estudiar teologia encara que aviat, arran especialment de la lectura de l’Ètica de Spinoza, es va sentir més atret per la filosofia. El 1790, Fichte va tornar a aquesta ciutat on va treballar com a professor particular i el 1794 es va fer càrrec de la càtedra de Filosofia però, a causa d’una disputa sobre l’ateisme, va haver de marxar a Berlín el 1799, on va ser acollit per Frederic Guillem III. El 1801, Hegel, per recomanació de Goethe, és nomenat professor extraordinari (és a dir, no titular) d’aquesta Universitat. Schelling, cinc anys més jove que Hegel, ocupava una càtedra des del 1798, a proposta de Fichte i de Goethe. A Hegel sembla que se’l va arribar a conèixer al principi merament com a deixeble de Schelling. A l’hivern de 1806, Hegel anuncia als seus alumnes de Jena l’adveniment d’una nova era: està escrivint l’últim capítol de la Fenomenologia de l’Esperit, el pròleg de la qual ha estat considerat com la seva ruptura amb el romanticisme. A Jena, també hi va viure el gran crític de l’idealisme alemany: Arthur Schopenhauer (veure la diapositiva n. 15 de la col·lecció Friedrich Nietzsche).
Diap. n. 29. Universidad de Jena. Esta ciudad, que ofreció una cátedra a Immanuel Kant y que éste rechazó, acogió a muchos filósofos. Aquí Schelling ejerció como profesor y entró en contacto con el llamado “círculo romántico” (grupo en torno a Carolina Michaelis, casada con Schlegel, mujer extraordinaria que luego se casaría con Schelling). También aquí estudió Fichte Teología, aunque pronto, debido especialmente a la lectura de la Ética de Spinoza, se sintió más atraído por la Filosofía. En 1790, Fichte volvió a esta ciudad donde trabajó como profesor particular y en 1794 se hizo cargo de la cátedra de Filosofía pero, a causa de una disputa sobre el ateísmo, tuvo que marcharse a Berlín en 1799, donde fue acogido por Federico Guillermo III. En 1801, Hegel, por recomendación de Goethe, es nombrado profesor extraordinario (es decir, no titular) de esta Universidad. Schelling, cinco años más joven que Hegel, ocupaba una cátedra desde 1798, a propuesta de Fichte y de Goethe. A Hegel parece que llegó a conocérsele al principio meramente como discípulo de Schelling. En invierno de 1806, Hegel anuncia a sus alumnos de Jena el advenimiento de una nueva era: está escribiendo el último capítulo de la Fenomenología del Espíritu, cuyo prólogo ha sido considerado como su ruptura con el romanticismo. En Jena, también vivió el gran crítico del idealismo alemán: Arthur Schopenhauer (ver la diapositiva n. 15 de la colección Friedrich Nietzsche).

Diap. n. 30. Detall de l’estàtua que representa la Filosofia a l’entrada de la Universitat de Jena.
Diap. n. 30. Detalle de la estatua que representa a la Filosofía en la entrada de la Universidad de Jena.

Diap. n. 31. Dresden. Ruïnes de la Frauenkirche amb l’estàtua de Martí Luter a l’esquerra. Han estat conservades com un impressionant testimoni de la Segona Guerra Mundial, que va destruir el 75% de la ciutat. Situada a l’est d’Alemanya, al costat del riu Elba, Dresden és una de les més prestigioses ciutats d’Europa. Anomenada la “Florència del Elba” pel seu important patrimoni artístic, fou un indret de trobada de famosos romàntics (Schelling i Schiller). També en aquesta ciutat, des de 1814 a 1818, hi va viure Arthur Schopenhauer.
Diap. n. 31. Dresde. Ruinas de la Frauenkirche con la estatua de Martín Lutero a la izquierda. Han sido conservadas como un impresionante testimonio de la Segunda Guerra Mundial, que destruyó el 75% de la ciudad. Situada al este de Alemania, junto al río Elba, Dresde es una de las más prestigiosas ciudades de Europa. Llamada la “Florencia del Elba” por su importante patrimonio artístico, fue lugar de encuentro de famosos románticos (Schelling y Schiller). También en esta ciudad, desde 1814 a 1818, vivió Arthur Schopenhauer.

Diap. n. 32. Dresden. Teatre de l’Opera, construït al segle XIX, es troba al centre de la ciutat.
Diap. n. 32. Dresde. Teatro de la Opera, construido en el siglo XIX, se halla en el centro de la ciudad.

Diap. n. 33. Landshurt. Aquesta ciutat, situada al nord-est de Munic, pàtria natal de Ludwig Feuerbach, acollí durant uns anys a Schelling.
Diap. n. 33. Landshurt. Esta ciudad, situada al noreste de Munich, patria natal de Ludwig Feuerbach, acogió durante unos años a Schelling.

Diap. n. 34. Universitat de Landshurt. En aquest centre Schelling s’hi graduà en medicina.
Diap. n. 34. Universidad de Landshurt. En este centro Schelling se graduó en medicina.

Diap. n. 35. Munic. Centre de la ciutat. Schelling s’hi traslladà a aquesta ciutat el 1827, i impartí classes a la seva Universitat fins al 1841. Durant aquests anys, va gaudir de la protecció del rei de Baviera Lluís I, que el nomenà successivament: president de l’Acadèmia, conservador de les col·leccions públiques i conseller privat. El rei també li va ennoblir amb el títol de “von Schelling”. La seva fama arribá a ser tan gran que estudiants de tota Europa acudien a Alemanya a escoltar les seves lliçons.
Diap. n. 35. Munich. Centro de la ciudad. Schelling se trasladó a esta ciudad en 1827, donde impartió clases en la Universidad hasta 1841. Durante estos años, gozó de la protección del rey de Baviera Luis I, quien le nombró sucesivamente: presidente de la Academia, conservador de las colecciones públicas y consejero privado. El rey también le ennobleció con el título de “von Schelling”. Su fama llegó a ser tan grande que estudiantes de toda Europa acudían a Alemania a escuchar sus lecciones.

Diap. n. 36. Munic. Acadèmia de Belles Arts. Schelling va ser membre i secretari d’aquesta Acadèmia des de 1806. El pensament de Schelling va influir no sols en cercles romàntics, sinó també en diversos cercles científics relacionats amb la recerca de la naturalesa.
Diap. n. 36. Munich. Academia de Bellas Artes. Schelling fue miembro y secretario de esta Academia desde 1806. El pensamiento de Schelling influyó no sólo en círculos románticos, sino también en diversos círculos científicos relacionados con la investigación de la naturaleza.

Diap. n. 37. Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831). Retrat pintat per Jacob Schelesinger el 1831, que es conserva en la Nationalgalerie de Berlín. Nascut a Stuttgart el 27 d’agost de 1770, el mateix any que Hölderlin i Beethoven, era fill d’un alt funcionari de la cancelleria. Aconseguí una beca ducal i va estudiar cinc anys en el seminari protestant de Tübingen, on es va llicenciar en teologia i on conegué Schelling i Hölderlin. Des de 1793 fins a 1796 fou professor privat a Berna, després a Frankfurt i més tard a Jena, al costat de Schelling. També va ser professor del Gymnasium de Nuremberg, on es va casar. Del 1816 a 1818 imparteix classes a Heidelberg. El 1818 és nomenat professor de la Universitat de Berlín. Hi morí en aquesta ciutat el 1831, víctima d’una epidèmia de còlera.
Diap. n. 37. Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831). Retrato pintado por Jacob Schelesinger en 1831, que se conserva en la Nationalgalerie de Berlín. Nacido en Stuttgart el 27 de agosto de 1770, el mismo año que Hölderlin y Beethoven, era hijo de un alto funcionario de la cancillería. Consiguió una beca ducal y estudió cinco años en el seminario protestante de Tubinga, donde se licenció en Teología y conoció a Schelling y a Hölderlin. Desde 1793 a 1796 fue profesor privado en Berna, después en Frankfurt y más tarde en Jena, al lado de Schelling. También fue profesor del Gymnasium de Nuremberg, donde se casó. De 1816 a 1818 imparte clases en Heidelberg. En 1818 es nombrado profesor de la Universidad de Berlín. Murió en esta ciudad en 1831, víctima de una epidemia de cólera.

Diap. n. 38. Stuttgart. Aquesta ciutat del sud d’Alemanya, està situada en una vall envoltada de pujols boscosos. Capital del land de Baden-Württemberg, fou la residència dels ducs i reis de Württemberg durant el segle XIV. Actualment és una ciutat comercial de renom automobilístic (Mercedes Benz).
Diap. n. 38. Stuttgart. Esta ciudad del sur de Alemania, está situada en un valle rodeado de colinas boscosas. Stuttgart, capital del land de Baden-Württemberg, fue la residencia de los duques y reyes de Württemberg durante el siglo XIV. Actualmente es una ciudad comercial de renombre automovilístico (Mercedes Benz).

Diap. n. 39. Casa de Hegel a Stuttgart. En aquesta ciutat va néixer i hi va viure el filòsof. Sembla que quan la seva mare el va enviar a l’escola a aprendre llatí, als cinc anys, ja li havia ensenyat la primera declinació i els substantius que regeix, i als dotze anys sorprenia els seus professors del Gymnasium en citar l’obra de Wolf, mestre espiritual de Kant.
Diap. n. 39. Casa de Hegel en Stuttgart. En esta ciudad nació y vivió Hegel. Parece ser que cuando su madre lo envió a la escuela a aprender latín, a los cinco años, ya le había enseñado la primera declinación y los sustantivos que la siguen, y a los doce años sorprendía a sus profesores del Gymnasium al citar la obra de Wolf, maestro espiritual de Kant.

Diap. n. 40. Ajuntament de Stuttgart, on es pot veure una estàtua en record de Hegel.
Diap. n. 40. Ayuntamiento de Stuttgart en el que se puede ver una estatua en recuerdo de Hegel.

Diap. n. 41. Centre de Nuremberg. Aquesta ciutat de Baviera, que havia estat, abans de la Segona Guerra Mundial, una de les ciutats medievals més belles d’Alemanya, va acollir Hegel durant vuit anys (1808-1816). Capital ideològica del Reich (van ser-hi promulgades el 1935 les lleis antisemites), va ser escollida pels aliats per celebrar el procés internacional contra els responsables del règim nazi. Actualment és un important centre industrial d’Alemanya del sud.
Diap. n. 41. Centro de Nuremberg. Esta ciudad de Baviera, que había sido, antes de la Segunda Guerra Mundial, una de las ciudades medievales más bonitas de Alemania, acogió a Hegel durante ocho años (1808-1816). Capital ideológica del Reich (aquí se promulgaron en 1935 las leyes antisemitas), fue elegida por los aliados para celebrar el proceso internacional contra los responsables del régimen nazi. Actualmente es un importante centro industrial de Alemania del sur.

Diap. n. 42. Gymnasium de Nuremberg (Egidienplatz). Hegel va ser director del Gymnasium Egidien (institut d’ensenyament mitjà) des de 1808 a 1816, i entre els seus deures estava el d’ensenyar filosofia. L’ensenyament de la filosofia a estudiants que tenien entre 10 i 20 anys, i que no s’hi estaven especialitzant, va ser una novetat que el va obligar a una major claredat i brevetat en les seves exposicions. En aquesta ciutat va escriure el primer terç del seu sistema, la Lògica, en tres toms (1812, 1813, 1816). El 1813 va ser nomenat a més Schulrat (inspector de primera ensenyança).
Diap. n. 42. Gymnasium de Nuremberg (Egidienplatz). Hegel fue director del Gymnasium Egidien (instituto de enseñanza media) desde 1808 a 1816, y entre sus deberes estaba el de enseñar filosofía. Enseñar filosofía a estudiantes que contaban entre 10 y 20 años, y que no se estaban especializando en ella, fue una novedad que le obligó a una mayor claridad y brevedad en sus exposiciones. En esta ciudad escribió el primer tercio de su sistema, la Lógica, en tres tomos (1812, 1813, 1816). En 1813 fue nombrado además Schulrat (inspector de primera enseñanza).

Diap. n. 43. Vista de Heidelberg. Situada al nord-oest de Stuttgart, a la vora del riu Neckar, Heidelberg és una de les ciutats alemanyes més lligades al romanticisme. El 1807, Hegel és nomenat membre honorari de la Societat Física de Heidelberg, i anys més tard, el 1816, va rebre per fi l’oferta d’una càtedra de Filosofia, càtedra que va acceptar fins al 1818, any en què es va traslladar a Berlín.
Diap. n. 43. Vista de Heidelberg. Situada al noroeste de Stuttgart, a orillas del río Neckar, Heidelberg es una de las ciudades alemanas más ligadas al romanticismo. En 1807, Hegel es nombrado miembro honorario de la Sociedad Física de Heidelberg, y años más tarde, en 1816, recibió por fin la oferta de una cátedra de Filosofía, cátedra que aceptó hasta 1818, en que se trasladó a Berlín.

Diap. n. 44. Heidelberg. Passeig dels Filòsofs (Philosophenweg). Aquest camí, que voreja el riu Neckar per la riba oposada a la ciutat, ofereix als passejants jardins, terrasses i una bella vista dominada per l’església del Sant Esperit i el castell.
Diap. n. 44. Heidelberg. Paseo de los Filósofos (Philosophenweg). Este camino, que bordea el río Neckar por la orilla opuesta a la ciudad, ofrece a los paseantes jardines, terrazas y una hermosa vista dominada por la iglesia del Santo Espíritu y el castillo.

Diap. n. 45. Universitat de Heidelberg. Fundada el 1386, encara avui l’ambient d’estudiants (aprox. uns 27.000) dóna vida a la ciutat. Hegel va escriure i va editar en aquesta ciutat l’Enciclopèdia, que en principi va ser un “compendi”, és a dir un resum de la seva filosofia. Els “compendis” eren els instruments de treball habituals, utilitzats pels professors en les universitats alemanyes per donar els seus cursos. En aquesta Universitat també va estudiar Feuerbach, que més tard seria alumne de Hegel a Berlín.
Diap. n. 45. Universidad de Heidelberg. Fundada en 1386, todavía hoy el ambiente de estudiantes (aprox. unos 27.000) da vida a la ciudad. Hegel escribió y editó en esta ciudad la Enciclopedia, que en principio fue un “compendio”, es decir un resumen de su filosofía. Los “compendios” eran los instrumentos de trabajo habituales, utilizados por los profesores en las universidades alemanas para dar sus cursos. En esta Universidad también estudió Feuerbach, que más tarde sería alumno de Hegel en Berlín.

Diap. n. 46. Biblioteca de la Universitat de Heidelberg, que conté una valuosa col·lecció de manuscrits i de incunables.
Diap. n. 46. Biblioteca de la Universidad de Heidelberg, que contiene una valiosa colección de manuscritos y de incunables.

Diap. n. 47. Retrat de Hegel amb els seus alumnes a Berlín. Hegel va acudir a Berlín el 1818 a cobrir la càtedra que havia quedat vacant des de la mort de Fichte, el 1814. Sembla que Hegel tenia escassa facilitat de paraula, dificultats per comunicar les seves idees i una veu feble. No obstant això, captivava els seus alumnes per la intensitat de la seva especulació: “un estrany somriure revelava la benevolència més pura, en la qual hi havia, amb tot, alguna cosa de punyent, fins i tot tallant, dolorós o bé irònic. Reflectia el tret tràgic del filòsof, de l’heroi que lluita contra l’enigma del món” (citat per W. Kaufmann, Hegel, Alianza ed. Madrid, 1972). Les seves primeres classes a Berlín no van ser un èxit de públic: el mateix Hegel parla de 4 oients (a Heidelberg, va tenir més de 20 en un sol curs). No obstant això, en els seus últims anys, a Berlín, va arribar a tenir una mitjana de 100 alumnes i, l’estiu de 1829, quan ensenyà “Sobre les proves de l’existència de Déu”, 200, una autèntica multitud si tenim en compte que la mitjana d’assistència era entre 15 i 30 alumnes.
Diap. n. 47. Retrato de Hegel con sus alumnos en Berlín. Hegel acudió a Berlín en 1818 a cubrir la cátedra que había quedado vacante desde la muerte de Fichte, en 1814. Parece que Hegel tenía escasa facilidad de palabra, dificultades para comunicar sus ideas y una voz débil. Sin embargo, cautivaba a sus alumnos por la intensidad de su especulación: “una extraña sonrisa revelaba la benevolencia más pura, en la que, con todo, había algo punzante, incluso cortante, doloroso o bien irónico. Reflejaba el rasgo trágico del filósofo, del héroe que lucha contra el enigma del mundo” (citado por W. Kaufmann, Hegel, Alianza ed. Madrid, 1972). Sus primeras clases en Berlín no fueron un éxito de público: el mismo Hegel habla de 4 oyentes (en Heidelberg, tuvo más de 20 en un curso). Sin embargo, en sus últimos años, en Berlín, llegó a tener una media de 100 alumnos y, en el verano de 1829, cuando enseñó “Sobre las pruebas de la existencia de Dios”, 200, una auténtica multitud si tenemos en cuenta que la media de asistencia era entre 15 y 30 alumnos.

Diap. n. 48. Monument en record de Hegel a Berlín realitzat per G. Blaeser el 1870. Està situat darrera de la Universitat. La fama de Hegel de ser el “màxim filòsof alemany viu” va provocar la rivalitat d’altres filòsofs, entre ells la de Schopenhauer que va sol·licitar donar classes a la Universitat a la mateixa hora que Hegel impartia el seu curs principal. El fracàs de Schopenhauer va ser clamorós: la seva audiència oscil·lava entre 0 i 3 alumnes. Després de la mort de Hegel, diversos professors i alumnes seus es van cuidar de l’edició de les seves obres, “però malgrat això, sortiren a la llum de forma molt més irresponsable que les de Nietzsche”. (W. Kaufmann, Hegel, Alianza ed. Madrid, 1972).
Agraïm al Münchner Stadmuseum, al Bildarchiv preussischer Kulturbesitz de Berlín, a la Nationalgalerie de Berlín, al Schiller-Nationalmuseum de Marbach a la Stiftung Weimarer Klassik, al Goethe Museum de Weimar i a l’Editorial Planeta. S.A., les facilitats que ens han donat per portar a terme aquest treball.
Acabat d’imprimir el 15 de setembre de 1993.
Diap. n. 48. Monumento en recuerdo de Hegel en Berlín realizado por G. Blaeser el 1870. Está situado detrás de la Universidad. La fama de Hegel de “máximo filósofo alemán vivo” provocó la rivalidad de otros filósofos, entre ellos la de Schopenhauer que solicitó dar clases en la Universidad a la misma hora que Hegel impartía su curso principal. El fracaso de Schopenhauer fue clamoroso: su audiencia oscilaba entre 0 y 3 alumnos. Después de la muerte de Hegel, varios profesores y alumnos suyos se cuidaron de la edición de sus obras, “pese a lo cual salieron a la luz en forma mucho más irresponsable que las de Nietzsche”. (W. Kaufmann, Hegel, Alianza ed. Madrid, 1972).
Agradecemos al Münchner Stadmuseum, al Bildarchiv preussischer Kulturbesitz de Berlín, a la Nationalgalerie de Berlín, al Schiller-Nationalmuseum de Marbach a la Stiftung Weimarer Klassik, al Goethe Museum de Weimar y a la Editorial Planeta. S.A., las facilidades que nos han dado para llevar a cabo este trabajo.
Terminado de imprimir el 15 de septiembre de 1993.